veritat i existència:metafísica o atribució de veritat - fitxa 7

La qüestió final que se’ns planteja és: si el llenguatge no és representatiu de l’objecte, i per tant no dóna compte de l’existència de l’objecte, llavors la veritat no es situa del costat de l’objecte sinó de la banda del subjecte que és qui atribueix a l’objecte; és a dir: la certesa, com plantejava Descartes, queda del costat del subjecte i sense l’atribució que fa el subjecte a l’objecte, aquest no pren vida. La meva certesa prové del meu pensament i no de l’objecte.
Per a Freud, el punt d’on parteix el subjecte no és d’un judici d’existència, sobre la veritat de l’objecte, com ha plantejat la filosofia al llarg de la història, sinó d’un judici d’atribució.
No es tracta doncs, d’una fenomenologia, o d’un llenguatge analític amb el qual acurant molt les proposicions s’aconsegueix una millor definició o representativitat de l’objecte, per tal d’evitar l’engany dels sentits o els problemes del llenguatge com expressa l’última filosofia.
Si es segueix la via de la representativitat, és a dir, la veritat es troba en l’objecte i no en el subjecte, estem abocats al Fonamentalisme, com expressa Rorty; així, el judici d’existència afirma la veritat de l’objecte i el judici d’atribució penja sempre del ser de l’objecte. Per fer una atribució de l’objecte hem de conèixer primer el ser d’aquest objecte, que com més coneixement en tinguem més acurades seran les nostres proposicions.
Aquesta atribució del ser a l’objecte i no al subjecte, ens obliga a quedar alienats en l’objecte. Si l’objecte, en canvi, depèn dels nostres judicis d’atribució, admetem no sols de manera individual sinó també social la proposta de Rorty sobre el consens més enllà de l’existència d’una veritat externa a aquests judicis d’atribució, o d’un lèxic últim.
Finalment, qualsevol mètode científic que s’usa per obrir una via d’investigació, ha de ser acordat, se li ha d’haver atribuït per part d’uns subjectes que amb aquest mètode i no amb un altre es podrà aconseguir una major representativitat de la veritat, és a dir, de l’objecte. És una via circular, que no deixa de discutir sobre la veritat o falsedat de la representació, ja que de l’èssencia de l’objecte no en coneixem res.
Estem amb Rorty que només es pot considerar un lèxic últim millor que altra si, efectivament, el judici d’existència és anterior al d’atribució; i per tant el problema de la filosofia és un problema de llenguatge i la veritat i falsetat de les proposicions sempre quedaran suspeses de l’objecte i per tant, en última instància, dels qui posseeixin el poder sobre la decisió de quin lèxic descriu millor l’existència de l’objecte.