Què ha fet que ara puguem dir que no hi ha veritats absolutes eternes i que si les coses són d’una manera no és perquè sigui l’única manera sinó que aquesta manera com tenim organitzades les nostres societats depèn de com nosaltres mateixos les estem fent amb el nostre dia a dia i que no hi cap relació social que hagi de ser així perquè estigui manat per instàncies superiors fora del nostre món?
Van haver tres pensadors que ens varen donar la clau per poder començar a pensar sobre tres aspectes essencials de la nostra vinculació amb el món i que tenen a veure amb les qüestions més bàsiques però també més principals de les nostres societats: la manera com ens comportem; la manera com organitzem les relacions laborals; i les certeses que el jo té per decidir una cosa o una altra.
Aquests tres pensadors: Marx, Freud i Nietzsche van fer possible que les certeses amb les quals funcionaven les nostres societats occidentals en comptes de ser acceptades com a veritats inamovibles es poguessin posar en dubte i entrar a debatre. Van començar a sospitar que tot no era tan clar com es deia sinó que aquestes certeses obeïen a altres consideracions i que aquestes consideracions eren de caràcter humà.
Marx ens va dir que la relació que s’establia entre els obrers i els amos era portadora d’un símptoma, és a dir que en aquest vincle que s’havia establert entre els treballadors i els qui manaven s’hi amagava una altra realitat que no quedava explicitada. Marx va ser capaç de veure que aquesta realitat hi era, encara que fos, com diria R. Barthes, de manera obtusa.
El símptoma, doncs, evidenciava un conflicte que restava ni més ni menys que amagat a la comoditat d’unes elits econòmiques que eren les que imposaven a la seva conveniència les relacions de treball, i que per tant aquestes relacions podien ser ben bé modificades, ja que responia a interessos ben humans.
A més de les relacions de treball, també es donen en les societats i els individus les relacions morals. Nitezsche el que fa es posar en entredit les categories morals amb les quals es marcaven les pautes de conducta, i ens diu que en cap cas es poden considerar les millors pautes sinó que aquestes sempre són a revisar: toda sociedad y todo individuo tienen siempre presente una jerarquía de bienes, por la cual deciden sus actos y juzgan los ajenos. Sin embargo esta escala de medida está cambiando continuamente- Irresponsabilidad e inocencia.
Fins Freud les evidències que tenia el jo sobre el món i del perquè feia les coses es podien donar per vertaderes i raonades; però el psicoanalista vienès constata a través dels seus pacients que els fets humans no són sempre actuats de manera conscient sinó que amaguen raons que el jo no sap i que el porten a entendre el món i relacionar-se amb ell de manera inconscient. És a dir, no sap perquè fa les coses i/o tampoc sap que les seves decisions obeeixen a altres instàncies psíquiques que no són les del jo. Dit d’altra manera, el jo no és unívoc sinó que és polièdric, per usar una paraula ben actual.
Amb aquestes evidències que aporten els tres pensadors, el món fix al qual estava ancorat l’home occidental comença a descentrar-se i les veus que s’hi apleguen ja no són les de la seguretat sinó les de la incertesa i les de la provisionalitat. El món comença a ser complex, relatiu i caòtic.