La xarxa es convertirà, així, en la principal via d’interrelació amb la creació de comunitats interactives.
En primer lloc, el llibre mostra com la manera de transmetre informació a través de bits en comptes d’àtoms, diferència entre analògic i digital, genera tota una sèrie de noves abstraccions que afectaran fonamentalment a les percepcions que fins ara s’han tingut sobre el què és un llibre, com es llegeix un llibre o fins i tot com s’escriu un llibre, i com es relaciona el suport amb el contingut i aquests amb les persones que llegeixen i escriuen.
Del binomi analògic/digital és important destacar com en processar la informació d’analògica a digital l’objecte en sí, el suport, desapareix, és a dir, com assenyala l’autor fent referència a Negroponte, l’àtom, en esdevenir un bit, perd la seva presència física i el llibre, per exemple, com a suport físic, desapareix.
La gran transformació ha estat codificar, traduir, tota la informació, ja sigui text, audio o imatge, a sèries de dos dígits 0 i 1. La informació s’ha matematitzat.
Aquesta informació matematitzada és processada per un ordinador personal, un PC, que no depèn de cap host, és completament autònom amb el qual l’usuari pot endegar les seves pròpies experiències interactives.
Aquesta màquina, dita PC, consta de la màquina pròpiament dita, un hardware en anglès, amb una sèrie d’elements que li permeten fer la feina com un processador central, una unitat de memòria principal i altres unitats com el disc dur; a més, compta amb una sèrie d’estris perifèrics a través dels quals l’ordinador rep i envia informació: pantalla, CD-ROM, un teclat, ... i un mòdem que li permet l’accés a la xarxa i que és el dispositiu que transforma els senyals digitals en analògics i a l’inrevés. La rapidesa de rebre i transmetre informació depèn de les infraestructures de les autopistes de la informació, és a dir, depèn de quants Kbytes per segon es poden transmetre per la xarxa. L’altra element important d’un ordinador personal és el programari, és a dir, tots aquells programes que fan que màquina sigui especialitzada, com processadors de textos, base de dades, etc.
Però, amb tot, un dels aspectes centrals dels PC’s és la interfície, és a dir, la que permet la lectura de les dades i que permet a l’usuari interactuar amb les dades de manera simple, còmoda i entenedora. Sense aquestes interfícies gràfiques a l’usuari li seria més complicat comunicar-se amb l’ordinador. Aquestes IGU, interfícies gràfiques d’usuari, mostren una sèrie d’icones que venen a ser una metàfora d’un escriptori de treball, mostren de manera gràfica totes aquelles eines que es fan servir per escriure en la vida formada per àtoms: arxivar, carpetes, fitxes, endreçar, etc. D’aquesta manera, l’usuari pot interactuar de manera senzilla amb la informació, ja sigui per generar-la, arxivar-la, modificar-la... i sens dubte per recuperar la informació que conté la memòria social, que precisament, pel seu gran volum, es fa més complicada la seva gestió, i en això, precisament, és on recau el gran repte de les noves tecnologies: arxivar la informació de manera que pugui ser hàbilment recuperada i per tant es fa indispensable un bit de bits, és a dir, sistemes metainformatius, informació sobre la informació, que esdevindran més valuosos que la pròpia informació pel sol fet que actuaran de filtre, organitzadors i resumidors de dades; accions totes elles d’importància cabdal per a un ús i aprofitament de la informació a la xarxa.
Una de les qüestions que s’ha debatut extensament ha estat si els mitjans audiovisuals substituirien o no al text escrit, però la lletra impresa tot i que pot ser amenitzada amb imatges i sons no pot ser substituïda per aquestes altres eines de comunicació per la senzilla raó que uns mitjans i altres no compleixen amb les mateixes funcions informatives, és a dir, hi ha missatges que només es poden transmetre amb paraules.
En aquest sentit, si el futur del llibre en l’era digital s’ha qüestionat, ha estat només perquè quan es parla de l’objecte llibre, el contingut i el continent van plegats. L’era Gutemberg els va construir de forma que es pensava indissociable. Però la digitalització ha trencat aquesta associació, de tal manera que permet mantenir el contingut del llibre i mostrar-lo en un altre suport. En aquest sentit, L. Codina es mostra confiat en afirmar que el llibre es podrà editar, publicar, tant en format paper com en electrònic, i que els textos continuaran sent els documents de transmissió cultural per excel·lència. Però la facilitat amb la qual es belluguen els bits en contraposició als àtoms, fa de la xarxa un lloc privilegiat de comunicació textual, tant perquè pot contenir un nombre molt elevat de documents, com per la rapidesa de cerca, perquè es pot interactivar amb els documents, en el sentit que la lectura del document es pot fer manera transversal, trobant relacions entre diferents documents, que possibilita una lectura més creativa per part del lector i no tan condicionada per la de l’autor del text, tant lineal. A més, com subratlla l’autor, la creativitat es pot multiplicar en els mitjans digitals ja que la tecnologia permet canviar, crear, reutilitzar, recuperar, reproduir i transportar els textos de manera força més ràpida que no pas s’hi s’hagués de fer amb textos editats en paper, que d’altra banda necessitarien un procés d’elaboració en el qual hi haurien d’intervenir més d’una persona amb costos força més elevats dels que representa la manipulació o emmagatzematge d’objectes analògics.
D’altra banda, però, un dels aspectes que es configuren com a més interessants del llibre electrònic és la seva interactivitat i la dita lectura no lineal (per ampliació sobre aquesta qüestió de la no linealitat, veure el meu treball Dostoievski, una revolució multilinea), dues característiques que aplega el concepte d’hipertext, un programari específic de manipulació d’un text.
Amb l’hipertext la informació es pot organitzar de manera associativa i no seqüencial de tal manera que tota la cultura podria estar a l’abast dels internautes a través del ciberespai, una xarxa d’ordinadors interconnectats. L’accés aleatori als documents electrònics és, doncs, la característica principal per a una lectura associativa i no lineal, que afavoreix el pensament ja que és aquesta la manera com se suposa que funciona el nostre cervell. Ens ha de quedar clar, però, que una cosa és la tecnologia que permet la creació dels hipertextos: els sistemes de gestió d’hipertextos, i l’altra el document, és a dir, l’hiperdocument, nom amb el qual designarem els documents digitals complexos, organitzats en forma de xarxa i que permeten tant la lectura lineal o seqüencial com la lectura associativa, és a dir, aquella que es pot fer navegant per l’hiperdocument. De fet, adverteix L. Codina, tot hiperdocument s’ha de poder llegir de les dues maneres, ja que la lectura per navegació pot produir un desbordament cognitiu, és a dir la sensació de no saber ni por on començar ni per on acabar, una impossibilitat de poder elaborar tota la informació que la navegació permet. Per tant, un hipertext no pot estar desorganitzat sinó tot el contrari, i ha de poder permetre, com dèiem, la lectura lineal, que contingui guies d’orientació de lectura, com índexs, i que es pugui retornar al punt de lectura, a l’hiperdocument.
Així, l’estructura d’un hipertext, formada per una xarxa, uns nodes i uns arcs, és la que permet la navegació pel document digital. La xarxa és l’estructura d’elements interconnectats, aquests elements interconnectats són els nodes, i les connexions són els arcs.
Els nodes, aquests elements de la xarxa interconnectats entre sí, poden ser tant un document sencer com un capítol com una definició (com en les enciclopèdies electròniques), és a dir, cada node és independent en quant a contingut i forma, tot i que poden presentar sempre la mateixa estructura o no, i s’interconnecten amb els enllaços, que solen ser bidireccionals. Els enllaços també serveixen per poder activar tots els elements d’un hipertext, els nodes, que siguin semànticament similars, és a dir, que estiguin etiquetats. Als punts d’activació d’un enllaç se’ls anomena ancoratges i quan s’activen ens porten en qüestió de segons al node al qual volem anar, com un transport de molt alta velocitat. El node de destí, alhora, pot tenir més ancoratges que ens duguin a altres documents i així podríem arribar a tots els documents que hi ha al ciberespai si no fos perquè com dèiem hi ha una saturació cognitiva que finalment cedeix.
Perquè l’hipertext sigui entenedor i poder gestionar adequadament la informació i saber per on navegarem, l’autor proposa uns instruments mínims com mapes, que mostren de manera reduïda l’estructura de l’hiperdocument ; índexs, una relació dels conceptes que sorgeixen en la lectura del document; i eines que ens orienten on ens trobem del territori pel qual estem navegant: informes de situació ( ja sigui expressat en pàgines o en tants per cents del total del document), una història del recorregut o bé una visió global dels nodes que formen part de l’hiperdocument. Alhora, també proposa altres tipus d’interaccions amb els nodes de tal manera que la navegació sigui el màxim d’àgil possible, com per exemple poder accedir des de qualsevol node del document a les eines que informen d’on ens trobem del document..
Amb tot, l’autor pensa que la cultura del text no es veurà arraconada pel canvi de suport sinó que continuarà sent part central de la cultura i que el llibre digital en serà el seu principal comunicador.
Així la xarxa planteja el gran repte del futur: la cerca de la informació a través dels motors, ja que només 0,5 % de les pàgines web atrauen el 80 % del trànsit total a Internet; la gestió de la informació i com posar en ordre tota la informació que es genera en la www, la qual cosa demana d’ equips de persones que analitzin recursos, els avaluïn i els descriguin; i d’altra banda de sistemes que recuperin la informació i serveis de difusió selectiva de la informació.