A partir del S.XIX s’inicia un procés de secularització de la societat occidental que deixarà els individus de les nostres societats modernes sols amb el seu pensament i deslligats de principis absoluts als quals, fins llavors, li donaven un sentit a la seva vida, i que els practicava i els vivia com a veritats inalterables que es transmetien a través de les generacions com a valors simbòlics amb els quals s’estructurava la societat.
Els fets es donaven per fets. Les coses eren d’una o altra manera perquè eren com havien de ser o perquè sempre havien estat així i no aixà.
Havia un costum, un hàbit que es creia Vertader i Immutable.
La vida tenia un sentit, La Veritat.
Aquestes Veritats es pensaven com a instàncies que no pertanyien al món i que com a tal havien de ser cercades o descobertes, cosa a la qual es va dedicar la filosofia al llarg de la seva història. Una llarga història que va des dels grecs i a la qual, de manera marcada i principalment, posen fi els filòsofs dits de la sospita: Marx, Nietzsche i Freud.
En aquesta breu exposició, intentaré esbrinar, a partir d’aquests filòsofs i dels que els precediren, i des del moment que l’home se n’adona que no hi veritats que no siguin una convenció (construcció) humana, com s’ha mantingut el difícil equilibri entre allò que és públic i allò que és privat; i com els diferents corrents del pensament s’han estat posicionant segons consideracions que tenen a veure, i paradoxalment, amb els Universals i la Història. És a dir, si hi ha o no hi ha un punt de destí comú, una Veritat final cap on encaminar- nos i que aplegui tota la humanitat.
Per anar-hi reflexionant, deixem aquest escrit de Nietzsche: Quien ha alcanzado la libertad de la razón, aunque sólo sea en cierta medida, no puede menos que sentirse en la tierra como un caminante, pero un caminante que no se dirige hacia un punto de destino pues no lo hay. Del text De lo humano demasiado humano
