Dostoievski, una revolució multilineal
Un diàleg entre Dostoievski i l’ecosistema hipermediàtic: El pas tecnològic del llibre a la tecnologia digital ha donat peu a una proliferació de veus lingüístiques que es revelen sempre en un lloc obert, fronterer i en un present sempre en construcció. La construcció d’aquestes veus i les seves manifestacions troba en la literatura un dels seus orígens en els estudis de Bajtín sobre la poètica de Dostoievski.
TAULA DE CONTINGUTS
Introducció
2. Sobre el text i el lector
2.1. El lector
2.2. El text
2.2.1 Dialogisme. De la narració als blocs
2.2.2. L’hipertext literari, l’hipertext de l’ecosistema hipermediàtic
3. Topografia espaciotemporal
3.1. L’espai obert com a lloc d’on emergeixen noves significacions culturals.
3.2. De la linealitat del text al text obert
4. Noves experimentacions literàries
4.1. Les e-literatura
5. Apunts finals. Narració, veritat i acte ètic
6. Conclusions
Introducció
“The classic novel is not a familiar medium for the younger generation, but the themes remain important. Els temes estan dispersos per tota la realitat d'Internet fragmentada. The themes are scattered all over the fragmented Internet reality”. Kristian Smeds
“(La filosofia de la lengua, la lingüística y la estilística) concebían la obra literaria como un todo cerrado y autónomo, cuyos elementos constituían un sistema cerrado, que no suponían ningún otro enunciado. (...) Las tendencias centralizadoras de la vida ideológico-verbal europea buscaron la unidad en la diversidad” Bajtín .
“Hoy he vuelto a descubrir lo nocivas que son las bibliotecas. Los textos te llevan de enlace en enlace y acabas con 50 libros en la mesa”. Claudia Puga .
Va ser després de la destrucció de vides humanes que ocasionà la II Guerra Mundial, quan el matemàtic Vannevar Busch va considerar encertadament que era hora de redreçar els esforços tecnològics cap a una gestió del coneixement que no tingués com a finalitat els holocausts sinó que els treballs es dirigissin cap a la pau. La idea era reunir una gran biblioteca a través de la qual els científics poguessin tenir accés a tota la informació que es genera i establir, així, una transversalitat entre totes les
disciplines de tal manera que s’aconseguís una veritable fluïdesa i intercanvi de coneixement, generant unions més estretes entre les diferents àrees del saber.
La idea de V. Busch fou proposar el sistema Memex, que consistia en unes microfitxes organitzades de tal manera que es podia accedir a la informació de forma associativa, tal com segons ell creia que funcionava la memòria humana. Aquest sistema permetia establir enllaços i accés ràpid a la informació, semblant a com ara funcionen els sistemes hipertextuals, i reordenar la informació, alhora que es possibilitava la creació d’ itineraris personalitzats gràcies, precisament, a les associacions personals o dit d’altra manera, i segons el meu parer, als connectors que cadascú és capaç d’establir. Així, el concepte d’indexació associativa, que permetia que a partir d’un document se’n seleccionés un altre, és a dir, unir dos nodes o unitats d’informació, era, sens dubte, l’inici de la conceptualització del futur hipertext i de la construcció del nou discurs que es generaria al voltant del text, la lectura i l’escriptura. Discursos sobre el text electrònic i les seves formes que enllaçaren amb les noves concepcions que es formaren en la postmodernitat de la relació entre autor i text, lector i text; la qual cosa obrí un nou paradigma per redifinir la concepció clàssica d’obra textual.
Pel mateix temps que V. Bush publicava el seu assaig As We May Think, i perquè, com bé es diu, una idea no ve sola i no és només fruit de la casualitat, el filòsof Wittgenstein reflexionava sobre la impossibilitat de plasmar en la forma d’escriptura lineal el seu pensament, atès que aquest treballava de manera canviant, produint tant textos curts com llargues cadenes de pensament o saltant de vegades d’una a una altra cosa. Aquest estil de treballar de la ment és el que va intentar plasmar en un text convencional, el Tractatus; però s’adonà que la tècnica de l’escriptura damunt d’un paper obligava sempre a forçar el sentit i que era precisament aquesta circumstància, la linealitat a què obligava el mitjà, la que feia que el pensament no pogués fluir lliurament. Encotillat per la linealitat del mitjà, no podia expressar el que era més ric del pensament: la transversalitat del mateix pensament i el seu fluir; el resultat de l’intent en un mitjà com un full de paper produïa tan sols imatges estàtiques que en res s’assemblaven a la riquesa dinàmica i canviant del pensament. Imatges que el filòsof definia com cromos i que podem entendre com paròdies barates d’un pensament en continu trànsit associatiu i dialògic. És a dir, el lector, en llegir els textos no es podia fer mai una idea de com havia estat el procés de pensament ni podia recollir amb la lectura l’experiència de les idees en estat viu, ja que un cop plasmades morien més que no pas reeixien i es perdia el plaer del viatge per les mateixes idees. Aquestes, exposades de manera lineal, només tenien sentit perquè conduïen a un únic final, a una conclusió, quan, per contra, el pensament continuava creant més enllà del punt i final que s’havia posat en el text i els enllaços entre els pensaments i el camí que seguien no quedava expressat.
Retornant a la reflexió filosòfica de Wittgeinstein sobre la complexitat del pensament i la impossibilitat que un text lineal ho pugui mostrar, hi trobem un enllaç clau amb la definició que E. Morin fa de “complexitat”, concepte que s’ha d’entendre en aquest autor com un organisme, un text semiòtic, que no es pot partir en trossos si no volem perdre’ns parts d’aquest coneixement i seguir de manera lineal un únic camí traçat.
Tot i que la filosofia de Wittgeinstein no va saber com articular una escriptura que expliqués aquesta pluralitat de veus que es donen i s’entrecreuen en tota paraula-pensament que no estigui dirigit a l’objecte sinó a l’altre, l’artista ho va poder aconseguir; ens referim a Dostoievski i la seva poètica. Com expressa M. Bajtín, l’autor rus trencà amb la percepció mononològica del món i la imatge acabada dels homes per endinsar-se en la pluralitat de consciències autònomes amb les seves visions particulars del món . Dostoievski aconsegueix, amb paraules de Bajtín, “nexos dinàmics i intensos entre enunciats, entre centres independents”. Així, mentre Wittgenstein només fou capaç de mostrar una veu entre totes les veus que l’assaltaven, o mostrar-les però de manera compartimentada, la poètica de Dostoievski ja havia mostrat com es combinaven, s’oposaven, es fonien amb la pròpia o s’aïllaven.
Si bé les idees que feien vacil·lar al novel·lista rus no tenien a veure amb les noves inquietuds del jove Wittgenstein, tal com afirma M. Bajtín “el principi estructural de la polifonia conservarà la seva importància artística tot i les condiciones diferents de les èpoques pervenir”.
Aquesta “inaudita llibertat de veus”, de la qual Dostoievski fou capaç de recollir en les seves obres, s’avançava de manera visionària a aquest fenomen que se’n va dir hipertextualitat ,i que ja és familiar a milers d’internautes arreu del món. Dostoievski va saber trobar uns connectors que li permeteren el trànsit d’una veu a una altra i amb els quals va saber crear aquest “organisme complex”, un sol text semiòtic, del qual parlava E. Morin. Sense voler, però de manera indiscutible, els personatges de Dostoievski exemplerifiquen la interactivitat que es dóna amb l’altre quan es produeix dialogisme, polifonia de veus.
La pèrdua de centralitat i l’augment de vacil·lació que comporta la caiguda de l’home entès com un text únic, acabat i lineal reformula alhora una concepció del temps i de l’espai, un cronotopos, que en diu M. Bajtín, en el qual es situa aquest subjecte que s’entén en relació a la veu de l’altre.
Al llarg de més de tres dècades, com ja esmentava Susanna Pajares al 2003, s’ha parlat tant sobre l’hipertext i s’ha teoritzat tant que, a dia d’avui, teoritzar sobre els canvis que comportaria l’hipertext és ja passat de moda. Tothom que usa la www està tan avesat a les modalitats hipertextuals com ho estem en l’ús del telèfon.
Si l'estructura associativa de l'hipertext no és més que la visualització de les associacions d'una lectura lineal i per tant aquest pot ser estudiat des de la mateixa teoria literària, no semblaria pas massa indicat tornar sobre aspectes que ja han estat tractats per distints autors al llarg d’aquest període que se n’ha vingut a dir la postmodernitat, amb totes les discussions que s’hi ha generat i que han aixecat ampolles entre els mateixos discutidors. De manera resumida, la postmodernitat ha estat una posada en discussió de la fi de quasi bé totes les creences i sobretot de la fi de qualsevol aspecte social o personal que representés una subjugació a una única voluntat: fi de la història i de les teories falocèntriques, mort de l’autor, fi dels metarelats (tal com en deia Lyotard) o utopies i la inauguració dels punts de vista o relativismes. Alhora, com destaca el filòsof nord-americà F. Jameson, no es pot descriure el postmodernisme com un moviment en si mateix sinó que com a tal “troba el seu impuls en els modernismes que intenta desplaçar” .
L’avanç de la subjectivitat a partir de Descartes ha estat imparable . Alhora que el sistema neoliberal ha incrementat en tots els àmbits humans la desvinculació del subjecte als ancoratges simbòlics de l’Altre i l’ha sotmès a la lògica del mercat i de l’ objecte. Aquest desancoratge de la paraula plena, la que prové de l’Altre a favor del que en dic paraula mercantilitzada, ha buidat el subjecte de sentit i situat en una inestabilitat psíquica de complexitat extrema que es deixa sentir arreu on hi ha hagi oïdes que escoltin. L’OMS situa la depressió com el malestar del present i del futur que més persones pateixen, i no és cosa sense importància. En unes societats dites del coneixement i de la informació, paradoxalment, les persones es troben més indefenses i en un món més inestable on ningú té cap fórmula que asseguri res. El coneixement s’ha tornat minsa davant la quantitat de reptes que les nostres societats “complexes” s’han decidit a afrontar.
Allà on el xaman tenia les paraules per restituir l’ordre simbòlic, fou deixat lliure i ocupat per la fe en la ciència i el progrés. El projecte en l’avenç a través de la raó fou, però, lentament minat per la barbàrie continua que s’inicià amb la colonització i que va arribar a la seva màxima crueltat a partir del segle XIX i seguir al llarg del XX i XXI. Barbàrie acompanyada sempre d’un desplegament cada cop més sofisticat de tecnologia i amb un augment del risc i de la inseguretat. A mesura que la ciència ha avançat les preguntes han augmentat exponencialment i on abans hi havia respostes ara són assaigs, metodologia i descobriments de marques en el real que no sabem llegir, no sabem interpretar, i una marca muda apareix a l’horitzó com el monòlit de 2001. Una Odissea a l’espai, d’ Stanley Kubrick. Caldria preguntar-nos doncs si el que fins ara hem entès com a racional ha estat racional i si continua sent vàlid el sentit que li hem donat . Però això ha seria per tractar en un altre espai.
Internet és un espai des del qual visualitzar la gran complexitat i sofisticació d’interrelacions cap a la qual s’han encaminat les nostres societats. La caiguda dels grans referents que organitzaven i donaven sentit ha comportat una amalgama d’opinions, un pastix o collage d’estils i repetició monòtona (com ho expressa F. Jameson, propis de l’era de la “reproductibilitat”, explicada per W. Benjamin) que fa difícil orientar-se sobre què és vàlid i què no. La mateixa societat amb la seva invasió de llocs d’emissió i d’informació ha tret el lloc als prescriptors, i els centres de coneixement s’han desplaçat cap a la perifèria, mentre que la centralitat ha estat presa per multituds de veus que no cessen de voler ser el centre de les societats.
La centralitat no és ja de les elits intel·lectuals del camp de la ciència i la cultura sinó que l’ horizontalitat en la qual es desplega l’hipertext ha fet desaparèixer la verticalitat de l’estructura jerarquitzada . Al mateix temps, hi ha hagut una invasió d’allò que G. Lipovetsky n’ha denominat ”l’imperi de l’efímer” , on tot passa molt de pressa i no hi ha temps ni per a la reflexió ni per als assaigs i comprovacions. La mateixa pel·lícula Limitless es fa ressò d’aquest apressadament al qual ens han sotmès la velocitat dels fluxos d’electrons que circulen per la xarxa: a un assaig de laboratori se li demanen resultats en un termini determinat de temps quan pot trigar un temps indeterminat i fins i tot no poder ser verificable amb les eines que es tenen. Una voracitat insaciable de novetats en tots els àmbits de la societat competeix amb un assentament necessari de la informació per tal que aquesta esdevingui coneixement; informació que ara es consumeix tan ràpid com un àpat de fast food.
Vivim, efectivament, l’època del “limitless”: tot pot ser tastat, experimentat, adquirit i abandonat sense cap contratemps ni preu subjectiu dels actes que implica; és l’era de la incommensurabilitat, i paradoxalment les nostres societats s’entesten en creure que tot és possible. L’abandó de l’ésser es fa palesa en totes les àrees socials i el progrés es continua pensant possible. I no és una qüestió d’estar a favor o en contra del projecte de la modernitat, sinó que com bé ens recorda E. Morin el mateix progrés produeix desgast i l’autorreorganització permanent produeix la mort. Aquesta idea de progrés, continua dient E. Morin, com a Llei i Necessitat de la historia humana ha estat separada de tota realitat física i biològica . Com ens recorda la psicoanàlisi, hi ha una realitat ineludible per a tots.
El nostre segle XX i la dècada posterior no ha estat més que la continuació del plantejament humà que Dostoievsky refereix a la seva novel·la Los demonios i que E. Morin exemplifica amb dues vies per comprendre el segle XX: una de progrés, de desenvolupament, d’aparent racionalitat, l’altre de convulsions i d’horrors. Però no és aquest desenvolupament tecnològic d’aparent racionalitat també causa de convulsions i d’horrors quan el subjecte és aniquilat i substituït de manera radical per la màquina?
Com aclareix E. Morin, la crisi no s’ha d’entendre com un accident de les nostres societats sinó com una manera de ser del propi desenvolupament. És a dir, i en paraules de l’antropòleg Lévi-Strauss, la civilització no deixa de ser antròpica; el mateix J. Lacan ho evidencia quan ens fa veure que tota intervenció en el real no és només d’anada sinó que allò que ha estat modificat, intervingut, ens retorna amb el greuge de no saber molt bé quines són les noves variables que s’han produït ni saber donar una imatge a la nova marca que ens apareix al real . E. Morin insisteix en aquest aspecte i subratlla que “tot progrés corre els risc de degradar-se i comporta un doble joc dramàtic de progressió/regressió . Fukushima n’és un exemple força aterridor.
Aquesta situació de crisi i d’incertesa en tots els àmbits socials i la deriva que ha suposat la certesa de la inexistència d’una veritat i d’un centre únic de coneixement ha comportat un canvi substancial en la relació entre autor i receptor/lector i que situa la hipertextualitat i la multiplicitat de veus en el mateix esdevenir de la relació progrés/regressió de la qual ens parla E. Morin i de la qual en són testimonis els personatges de Los demonios, que es debaten entre la unanimitat de valors d’una societat jerarquitzada i les implicacions que comporta la multiplicitat de criteris i la descreença en qualsevol valor social que provingui d’una autoritat superior.
Als contextos simples, “els discursos estan subordinats a la dictadura de la paraula i al sentit i són propis, com diu Bajtín, dels estils monològics i revelen un to únic” . Els discursos, en aquests models de textualitat, com extrèiem de les paraules del mateix Dostoievski recollides per Bajtin, mostren la cara de l’autor. Per contra, només en els contextos complexos es pot donar “una heterogeneïtat de veus”, i és aquesta mateixa heterogeneïtat que recull el caràcter “contradictori i polifònic” de les nostres societats. Alhora que el reduccionisme a una sola veu es feia del tot irrellevant per explicar la interacció de pensaments i sentiments, el lector prenia cada cop més importància en la construcció del sentit del text.
Un dels objectes amb més personalitat que s’ha donat a internet i que qüestiona de manera radical el discurs entès com a text central de lectura lineal és el blog. Els blogs, inicialment pensats com a lloc de diari personal, han sofert una resemantització, una desviació, i han passat del discurs a la discussió . Espais oberts que es donen en un present obert i que possibiliten una “coexistència simultània”. Aquesta “coexistència simultània”, referida a la poètica de Dostoievski per Bajtín diu així:
“La posibilidad de una coexistencia simultánea, la posibilidad de estar juntos o enfrentados es para Dostoievski una suerte de criterio para esperar lo importante de lo insustancial. Solamente aquello que puede presentarse conscientemente en un plano simultáneo, que puede ser relacionalmente entre sí en un mismo tiempo, es esencial y forma parte del mundo de Dostoeivski” .
Per a A. Brey, una anàlisi topològica ens pot permetre entendre quines són les innovacions essencials que s’han donat en l’intercanvi d’informació o en la comunicació d’informació. Les tres topologies que presenta són la de l’un a un, la de l’un amb tots i la de tots amb tots . I és essencialment aquesta última la que permeten les xarxes d’internet: tothom es pot comunicar amb tothom gràcies al processament de la complexitat informacional de les màquines, “dotades de l’habilitat per a processar informació” . Tot i així, però, la qüestió principal de l’evolució en la comunicació, més enllà del que les màquines permeten fer, és el fet que és el lector qui es pot comunicar ara amb tothom de tal manera que s’ha donat efectivament aquella màxima de R. Barthes de ”la mort de l’autor”. L’autor s’ha dissolt, efectivament, entre la munió de lectors que han passat a l’ofensiva i han decidit comunicar les seves pròpies lectures a través de la munió d’enllaços que permet la xarxa. En aquests moments ens podem preguntar si queda encara algú amb vocació de Bartleby . Però aquesta topologia de “tots amb tots” ¿és més que un simulacre de comunicació? o per contra ¿només és un simulacre orquestat, una paròdia electrònica d’un ideal de comunicació, d’un ideal d’unitat creada a partir de rutes electròniques que idealment permeten la comunicació de tots amb tots i el trasvassament i transversalitat d’informació de tots cap a tots? No seria necessària la pregunta ¿amb quines “idees interactuem” (Landow) abans d’asseverar que la topologia comunicativa d’ara és de tots amb tots? ¿No seria més propi parlar de molts-amb-molts més que de “tots amb tots”? Una topologia de molts-amb-molts a l’ ”ecosistema hipermediàtic” (com denomina Scolari l’espai Internet) ens permet abordar la creació de constel·lacions pròpies associades pels nexes creatius i d’interessos de cada individu. Així, tot i que totes les constel·lacions formen part d’un únic univers interconnectat de coneixement i d’experiències, el seu estudi n’és més possible. L’individu passa a ser part molt activa de les hipertextualitats que crea i no només un mer perifèric de la màquina.
Al llarg de les pàgines següents, mantindrem aquest diàleg creatiu polifònic que Dostoievski inicià amb una topologia de molts-amb-molts amb diferents objectes electrònics, de com es creen les constel·lacions a partir dels connectors, els cronotopos en els quals es donen i la subjectivitat que s’hi representa més que no pas la relació cognitiva de l’home amb la màquina en un progrés “limitless”. Per concloure, i seguint amb Bajtín, potser podrem esbrinar si l’esfera hipertextual permet una filosofia de l’acte ètic .
Per continuar llegint l'article, escriviu a larboss@uoc.edu
Indiqueu el vostre nom i l'interès que teniu en la lectura.
Si t'ha interessat aquest escrit, també et pot inressar llegir en aquest mateix bloc:
Escriptures hipertextuals
Lectura lineal lectura hipertextual
