constructivisme o construccionisme social

De vegades, quan parlem de construcció de la realitat usem de manera indistinta la paraula construccionisme o constructuvisme per referir-nos a una mateixa manera d’entendre la relació entre realitat, coneixement i ment, pensant que ambdues paraules es refereixen a una mateixa tradició filosòfica i que les dues entenen de la mateixa manera com es construeix i com es percep aquesta manera de construir.

No obstant, tot i que comparteixen similituds, no provenen de la mateixa tradició de idees i no s’encaminen cap a una comprensió similar de la societat, de l’individu ni de la interrelació entre una i altre. Seria bo, doncs, aclarir quines són les semblances i quines les diferències.

 Posicions compartides

o       Es rebutja la noció que el coneixement sigui un reflex de la realitat ontològica

o       El coneixement no és un reflex de la realitat sinó que aquest es construeix

o       La ment no reflecteix la realitat sinó que la realitat és construïda pels humans

o       Els propis supòsits sobre la realitat modifiquen la perspectiva de coneixement sobre l’ent. 

Fins aquí els elements que comparteixen. Vegem ara, però, com entén cada corrent com es construeix i com es percep aquesta construcció per tal de veure que la confusió en la qual podem caure ens pot portar a errors importants.

Constructivisme

Allò que coneixem com a constructivisme s’origina amb els treballs de psicologia evolutiva de J. Piaget i amb la noció dels constructes personals  del psicòleg G. Kelly. El constructivisme posterior a aquests dos psicòlegs se’l coneix amb el nom de constructivisme radical i els seus defensors són tots ells cibernetistes, procedeixen d’àrees del coneixement de la física, com H. von Foerster, de la psicologia, E. Von Glaserfeld  i P. Watzlawick i de la biologia, H. Maturana.Val a dir, per exemple, que E. Von Glaserfeld (creador del constructivisme pedagògic) parla de “radical constructivism” i autors com K.J. Gergen comparen de manera detinguda el constructivisme (en anglès “the constructivism”) del construccionisme social, (en anglès “the social constructionism”).

Aquesta escola és hereva de la tradició individualista d’occident. La relació entre els processos mentals interiors i les experiències amb el món exterior es presenten com a vitals per a  una acurada construcció de la realitat. És a dir, les estructures biològiques del subjecte cognoscent serien crítiques per a una correcta construcció de la realitat i del coneixement. L’individu amb un millor nivell cognitiu seria capaç, doncs, d’una millor producció de significació. Comunicar i comprendre és, així,  un acte individual interpretatiu a partir de l’experiència cognoscent de cada subjecte.

En tot cas, allò que ens ha de quedar clar és l’èmfasi que es fa en la construcció individual de sentit mitjançant processos cognitius de comprensió que es desenvolupen en les estructures biològiques de cada individu.

Construccionisme social

El construccionisme social, com ens explica H. Anderson, no es definiria tant per una sola escola sinó per una convergència de diferents escoles del pensament en la idea principal de la generació de coneixement i de significació a partir de l’intercanvi social o comunal. És a dir, d'allò que coneixem com a consens.

Idees i veritat i fins i tot la idea d’un sobre ell mateix és producte d’aquest intercanvi social. El discurs no és un mirall sobre el món sinó un recurs d’intercanvi .

El significat, doncs, queda pres del temps en tant que es construeix en una negociació social. L’autoria, com diu H.Anderson, no és individual sinó múltiple, plural, d’acció conjunta.

Aquestes produccions de significat alhora que les produïm ens produeixen  i modifiquen la relació d’un amb un mateix i d’un amb els altres. No sols interpretem el relat sinó que el relat ens interpreta a nosaltres en el sentit que ens  interpel·la.

Els autors clàssics que convergeixen en aquesta escola van des de Wittgenstein (1), fins a M. Bajtin, L.S. Vigotsky, V.N. Voloshinov, M. Billing.  Tots ells posen l’èmfasi en els contextos socials interrelacionals i dialògics, tant interiors com exteriors; els contextos són de domini multirrelacional i lingüístic i la conducta no és només un element a contextualitzar en un ambient social com a fet aïllat producte d’un individu sol, sinó que en ser la ment relacional, la conducta, els sentiments, les emocions formen part també d’aquesta xarxa d’interrelacions.

El context s’entén com espai lingüístic i com a tal és construït de manera relacional entre tots. És plural i complex, en continu canvi.

Com explica H. Anderson la distinció entre un i altre corrent radica en l’èmfasi que fan els constructivistes en la construcció individual i en la construcció mitjançant els processos socials que en fan els construccionistes socials.
Per a uns la veritat és a conèixer mitjançant processos cognoscens potents (d'aquí l'èmfasi en els processos tecnològics i mecanicistes de la ment equiparable a un funcionament cibernètic); per al construccionisme social la veritat no es troba aquí o allà en espera de ser descoberta, captada, entesa, per intel·ligències superiors, com l'ordinador Hall. 
La principal diferència entre uns i altres és la radicalitat ontològica de comprensió de l'individu i per tant de la pròpia construcció del llenguatge.

Notes
Sobre si Wittgenstein formaria part del programa absolutista o per contra les idees generades en la seva última obra estarien encaminades a confluir cap a una lògica difusa, no hi ha acord entre tots els autors d'aquest canvi radical que se li atribueix a Wittgenstein. Això seria degut que l'última obra de Wittgenstein és llegida o bé com una argumentació d'allò que no és per la seva pròpia argumentació o bé com una argumentació d'allò que si és. En tot cas, la controvèrsia anima al diàleg i amb ell a la construcció de la societat mitjançant aquest.