Un dels problemes amb el qual es troben els centres educatius avui mateix és la problemàtica que sembla ocasionar la indumentària del jovent, ja que aquesta s’associa a diversos costums i creences alhora que una determinada manera de vestimenta es pot considerar immoral o que atempta la dignitat de les persones o als mateixos drets humans des d’occident.
Aquesta mateixa qüestió tan simple com la manera de vestir-nos està obrint preguntes que tenen a veure amb les vivències humanes, de l’experiència amb la veritat en els àmbits de la religió , de l’ètica, la història o l’estètica.
Si seguíssim amb el projecte emancipador social i cultural de les societats contemporànies com Habermas ho planteja, és necessari obrir un diàleg intersubjectiu en el qual hi prengui part la societat civil implicada. Una intersubjectivitat que es fa possible gràcies al diàleg, una forma ideal de poder-nos comunicar amb el llenguatge.
És possible aquest diàleg intersubjectiu que planteja Habermas entre diferents comunitats que parteixen d’experiències amb la veritat diferents? No seria necessari perquè aquest diàleg ideal es donés que ens situéssim altra volta a la univocació del llenguatge i per tant a la no historicitat de les comunitats?
És possible una pragmàtica, una experiència universal, sense que cap de les parts dialogants hagi d’imposar finalment les seves raons, i sense que per tant no es perdin pel camí altres formes de vida i de subjectivitats per por a haver d’admetre que potser no hi ha una manera privilegiada d’accés al Ser la Veritat i que aquesta manera només seria possible eliminant els problemes amb el significant per tal de convergir tots cap a un projecte únic d’emancipació?
Les societats s’han de poder construir des del sentit, qüestió aquesta que té a veure amb el lloc simbòlic que ocupen les paraules en cada comunitat i que donen sentit a les pràctiques culturals, ètiques, religioses i històriques.
Quan el sentit canvia és perquè el coneixement que emergeix de l’experiència ha fet possible el canvi de significacions i aquestes invaliden i en validen d’altres de tal manera que la comunitat tota es comença a relacionar de manera diferent. Amb el sentit es desplaça la veritat. Així, des de la moral d’avui pot semblar ridícul plantejar qüestions morals que ja han perdut el seu sentit i per tant la seva dosi de veritat, com pot ser contraproduent imposar criteris suposadament emancipadors si aquests criteris no tenen sentit dins les pràctiques socials d’una comunitat.
En aquest cas, com es podria mantenir un diàleg intersubectiu en les nostres societats liberals, com proposa Habermas, si cada comunitat parteix de móns simbòlics diferents, és a dir, d’experiències diferents i per tant de sentits de la vida diferents, si no és imposant les raons dels valors morals aconseguits per occident?