màscara, art, societat

-->La tragedia es mimesis no de hombres, sino de acciones y de vida. Aristòtil (s. IV aC)

Una escena es una acción que se produce a través de un conflicto. R. Mackee (s.XXI dC)

La interpretació aristotèlica de la tragèdia avui

R. Mackee és un dels gurus amb més poder mediàtic en l’escena cinematogràfica. De les seves classes de redacció de guions han sorgit pel·lícules com L’home elefant, de D. Lynch, El color púrpura, de E. Spielberg o El Show de Truman, de P. Weir.

En el seu llibre El Guión, on explica com escriure un guió de cinema amb èxit, queda palesa que l’estructura d’una tragèdia, l’arquitrama, no només segueix els passos apuntats per Aristòtil en la seva Poètica sinó que pràcticament, El Guión, és l’ampliació i desenvolupament de l’estudi de la tragèdia fil per randa escrita pel filòsof grec.

La novetat que hi trobem és el que en Mckee en diu la minitrama i l’antitrama, però que tal i com ens diu no són formes independents de la clàssica sinó reaccions a l’estructura clàssica. Tot i així, adverteix que aquestes oposicions són tan antigues com el teatre àtic. Ràpidament ens ve al cap l’obra d’Eurípides Les Bacants, que tot i no seguir l’estructura clàssica iniciada per Sòfocles amb Edip Rei, després, resultà, que fou el tràgic més representat en època romana. Les novetats s’assimilen i passen a ser clàssiques.

Per a Aristòtil la tragèdia és mimesi d’una acció eminent i completa que té certa extensió: un principi, un mig i un final, i una finalitat, que està representada per les pròpies accions. En aquesta finalitat, aquestes accions, és on es troba la bellesa de la tragèdia, o sia la seva veritat.

La veritat aristotèlica no es troba en la idea, com en Plató, sinó en la forma, oculta darrera el vel de l’aparença. Per tant, del que es tracta en la poètica, contràriament a l' opinió de Plató, és de poder mostrar aquesta veritat de la cosa, poder-la dir, explicar. Així com per Plató, en la República, pensa que les arts estan buides de veritat i poden ser un mal recurs per arribar a la veritat, a la idea, a la cosa en sí, per a Aristòtil les arts són un bon procediment per mostrar aquesta cosa en sí, aquest objecte que tant per Aristòtil com per Plató existeix més enllà del subjecte i independentment d’ell.

Per a Aristòtil allò que ens permet captar aquesta realitat externa al subjecte es el llenguatge: el que és dit per l’intel·lecte s’ha d’adequar a la cosa, és a dir: un enunciat serà vertader si allò que diu es correspon amb allò del que es parla. Hi ha pels clàssics una realitat extralingüística, i és aquesta realitat que amb la retòrica proposada per Aristòtil es pot captar millor l’objecte del qual es parla. El llenguatge ha de funcionar com si fos un mirall del món, garantia de la correcció de les nostres afirmacions. La veritat està fora i és el que s’ha de captar amb el llenguatge. La faula opera com un si, com un representant d’aquesta realitat de fora que es capta amb l’intel·lecte i que es representa mitjançant actes, accions. Queda inaugurat el subjecte actiu: la realitat és pensada i no cal ser filòsof per explicar-la bé, tan sols s’ha d’aprendre retòrica per descriure bé les coses.

Aquí la situació es complica, perquè què és descriure bé les coses si no les coneixem? Si per conèixer-les les hem de descriure quin coneixement en podem tenir abans? D’Aristòtil a Mckee filosòficament parlant hi ha hagut un gir important abstractament parlant que alguns accepten i altres no i és la qüestió de si hi ha o no hi ha una realitat extranlingüística, o sia si continua havent-hi una divisió entre el món i el subjecte.

Tot i que per Aristòtil l’home està dividit en aquest sentit clàssic, amb ell comença l’home psicològic, o sia, no hi ha món d’idees del qual es desprenen les coses concretes, sinó que al meu entendre en Aristòtil la realitat comença a ser una realitat psíquica, o sia, Aristòtil obre el camí cap a l’inconscient: la divisió de l’home no és entre una realitat externa al subjecte que s’ha d’explicar sinó dins el mateix subjecte, tal i com ho inicia Sòfocles amb Edip Rei. S’inaugura el subjecte del desig: l’home fa coses perquè desitja coses, i aquí és on comença la tragèdia: la no adequació entre el que es vol i el món: el mirall falla, hi ha una falta, un error. Del mirall passem a la representació, juguem a, fem veure que. Una màscara. La màscara de Kubrik.

Tant en Mckee com en Aristòtil el llenguatge ha de ser mimesi del món perquè el que s’hi expliqui sigui versemblant: l’espectador s’hi ha de veure explicat. Sols que en l’època d’Aristòtil es considerava que la retòrica explicava millor el món i ara es considera, des d’Austin, que el llenguatge parlat vulgar explica millor com és el món. Però les noves teories sobre estètica literària i les inaugurades per Dostoievsky, els personatges han de parlar no segons una bona manera de dir acadèmica (la retòrica aristotèlica) sinó segons parlarien en la vida: l’art continua sent mimesi de la vida, o metàfora de la vida, i el cinema com el teatre continuen fent el paper de com si.

El món ha canviat i amb ell el subjecte o el que entenem per subjecte: el subjecte d’avui ja no actua com el grec ni pensa ni desitja les mateixes coses. Imitem si, però no als grecs sinó a l’home d’avui, del S. XXI.

M. Haneke ens relata el subjecte postmodern en films com Caché, La pianista, o Juegos divertidos: homes i dones antiedipians, incapaços de narrar-se a sí mateixos. Personatges que no actuen i donen lloc a una antitrama, com diu Mckee. Imatges juxtaposades que expressen el no conflicte i per tant sense aconteixements, sense canvis. Subjectes sense falta, complerts, acabats que no motiven el xoc, el desvetllament de la veritat. Emmirallats en sí mateixos es revelen incapaços de reconeixement de la seva falta. No es passa de la ignorància al coneixement i res es produeix en contra del que s’espera, no hi ha això que en Aristòtil se’n diu peripècia. Subjectes que no desperten pietat a pesar de les atrocitats que els succeeixen i del munt de problemes en els quals viuen. A l’espectador se li nega l’efecte catàrtic i se’l deixa en l’ angoixa dels personatges, de qui vol continuà vivint sense falta, sense conflicte, que és com dir sense desig.

L’arquitrama ha donat lloc a l’antitrama, però Edip rei, el tràgic, el que actua, el que es confronta amb el seu desig i el reconeix, a pesar que no hi ha consol, és qui sustenta aquest nou subjecte del s.XXI que escena darrera escena continua negant que era un no saber sabut, o dit d’altra manera, hi ha una responsabilitat dels nostres actes, tot i que aquests hagin estat fets amb ignorància.

Mimesi sí, de la ment humana, de la seva manera d’estar al món i de relacionar-s’hi, sigui edípica, on es produeixen canvis absoluts i irreversibles, com si fos la vida com es viu, en One Million Dollar, de C. Eastwood; o antiedípica, antritràgica, com si fos la vida com es pensa, en Short Historys, de Robert Altman o Esperant a Godot de S. Beckett o com es viu oníricament, D. Lynch en Inland Empire i Mulholland Drive o L. Buñuel en El perro andaluz.

Bibliografia
Easterling, P.E., Knox, B.M.W, Historia de la literatura clásica, Madrid, 1990, Editorial Gredos
Freud, S, Tres ensayos sobre teoría sexual, Madrid, 1972, Alianza Editorial
González Pérez, A, Poéticas, Aristoteles, Horacio, Boileau, Madrid, 1984, Editora Nacional
Hegel, G.W.F., Estética V.II, Madrid, 1908, Daniel Jorro, Editor
Mckee, R, El guión, Barcelona, 2002, Alba Editorial
Nietzsche, F, El nacimiento de la tragedia, Madrid, 1973, Alianza Editorial
Sófocles, Edipo Rey, Madrid, 1988, Alianza Editorial

Consulta en xarxa
http://antroposmoderno.com/antro-articulo.php?id_articulo=654