La teoria psicoanalítica freudiana neix en el context científic de les ciències empíriques. En aquest sentit, tot i la revolució que va significar la constatació per part de Freud d’un inconscient, aquest, però, continuava concebent les formacions psíquiques des dels postulats de la ciència del moment. És a dir, el jo conscient, el jo de la raó, era la consciència del que es percebia.
En aquest espai de la seva contemporaneïtat, Freud concebia la psique a la manera que el filòsof Condillac establia les relacions entre l’home i la naturalesa: l’home es relaciona amb el món a través de les sensacions que percep dels objectes. Aquestes, tot i que emanen dels objectes no són atributs dels objectes i per tant l’objecte de la raó (de la consciència) no és l’objecte sinó les sensacions que jo percebo. Per als empiristes, aquestes, són, doncs, font de saber i únic criteri gnosològic: només és correcte allò que jo percebo. És a dir, són les que ens proporcionen coneixement.
D’aquí es relaciona que el jo no és font d’il·lusió ni de possibles enganys atès que hi ha una relació de continuïtat entre allò percebut i la consciència que el jo té d’aquesta percepció . Tot i que les percepcions poden ser externes o internes, ens diu Freud, tenen la seva causa a l’exterior (1). I les sensacions i sentiments que no arriben al sistema psíquic, aquestes, es fan inconscients. D’aquí que per a Freud una part del jo és inconscient (formarà part, també, de l’Allò), una extensió, ens diu Freud, en la qual el jo es continua. El jo no és més que el desenvolupament del sistema psíquic mitjançant les percepcions (2). És una part de l’Allò domesticada pels imputs exteriors.
Amb tot, Freud, ja ens diu que “Por medio de ellas (las representaciones verbales) quedan convertidos los procesos mentales interiores en percepciones” (3). Però tot i observar que les representacions verbals juguen un paper important en les formacions psíquiques, aquestes representacions seran, per a Freud, una constatació més que tot coneixement prové de la percepció externa, atès que només percebudes com des de fora poden ser tingudes per vertaders (4). Tot i que hi ha inconscient, no hi ha dubte de les certeses empíriques del jo, de la veritat, en definitiva. Que no és més que la certesa de la correspondència entre un exterior i un interior, i la veritat es trobaria en el que el jo percep (5).
El pensament de Freud és interrogat des d’altres postulats que permeten la seva reactualització. Lacan retorna Freud (6) a nosaltres però des del llenguatge, on ens diu Lacan que el ser humà es constitueix i que permet que un, allà, sigui reconegut i es reconegui, però que a la vegada s’enganyi, per la divisió mateixa que introdueix el llenguatge entre significant i significat (Saussure), entre la dimensió imaginària i la simbòlica, tal com veurem, i que coexisteixen simultàniament en el llenguatge. Per Lacan el jo és, sempre, el resultat de l’Altre.
Així, si allò que es tractava en Freud era que el jo aconseguís, per dir-ho de manera senzilla, assolir la primacia sobre l’inconscient (la raó i la ciència atès que com hem dit en el jo es troba la veritat), en Lacan, en el jo, hi ha un desplaçament de la veritat, perquè se n’adona que com més ben articulat està el significant al significat, entre el dir i el dit, més forcluït es troba el subjecte de l’inconscient (7) i per tant més lluny es troba de la seva veritat, i més màscares usa (8). Veritat de la qual n’és portadora el símptoma i que n’és portador el significant, amb una metàfora (que substitueix un altre significant (9)). Però, llavors, com articula el jo la teoria lacaniana?
Hi ha dues qüestions que en Lacan són fonamentals en aquest aspecte: la construcció del jo és imaginària i el subjecte està dividit per efecte del llenguatge. Així, si bé la criatura en un inici és un tot amb el real, ell i la mare fan un sense distinció, és en l’estadi del mirall que comença a prendre consciència d’ella mateixa (la criatura) (d’un jo i de l’altre); alhora, amb la metàfora paterna, la criatura es podrà separar de la mare, serà introduïda al llenguatge, al simbòlic, i es podrà anomenar. Però, per efecte del mateix llenguatge, com dèiem, queda dividit., entre el que és imaginari i el que és simbòlic.
En l’estadi del mirall, que és contemporani al complex d’Edip (10), la paraula de l’altre, que ens dóna suport en la formació del jo, ens és retornada com la imatge mateixa que l’altre ens presta. En aquesta alienació en la imatge de l’Altre (la mare) es constitueix aquest jo que no deixa de ser il·lusori atès que on estic identificat, finalment, no és més que en la imatge que l’altre em dóna. Aquesta identificació permet que la criatura es construeixi una imatge del seu propi cos, i és llavors quan es pot objectivitzar, però alhora es queda alienat en aquesta mateixa imatge que tant el fascina. És a dir, només és un reflex.
Amb l’adveniment del Nom del pare, el nen és introduït al registre simbòlic, cosa que li permet, mitjançà el significant, separar-se d’aquesta relació alienada que té amb la mare (11) . Però per efecte del llenguatge, el subjecte quedarà dividit entre el jo (je) de l’anunciació, del dir, (el que l’anomena simbòlicament, el significant) i el jo (moi) de l’anunciat, del dit, (el que el remet al jo imaginari on diu tot allò que ell és i que obtura la falta introduïda pel significant). La criatura allà on parlarà no es reconeixerà (12); i amb aquesta mala passada, aquesta divisió entre el lloc d’on parlo (entre S i jo (o)) i el lloc on hem reconec, el jo opta per retornar d’allà on havia sortit, del dit de l’altre que no és més que la captura de la seva pròpia imatge; i aquí comença una cursa de màscares, de representants (jo sóc tal i tal i a més tal i qual) en les quals m’identifico però en les quals m’enganyo.
La coexistència de l’imaginari i simbòlic en el llenguatge fa que quan el subjecte vol entrar en diàleg amb l’altre, més que parlar amb l’altre allò que fa és establir un diàleg entre o i o’ de tal manera que, en aquest eix imaginari, el diàleg es torna impossible: només és un diàleg de jo amb jo, lloc de la paraula buida. Per l’esquema L de Lacan, aquest eix imaginari és el que impossibilita que el subjecte pugui parlar directament amb aquest Altre vertader perquè crea, diguem-ho així, una barrera. Capturat en aquesta imatge d’ell mateix, fora de la qual no veu res, el subjecte només es dirà en els lapsus, els actes fallits, etc. que emergiran, sempre, del significant, lloc de l’inconscient, d’aquest Altre del llenguatge, des d’on serà possible capturar alguna cosa de la paraula plena, vertadera del subjecte (del significant reprimit). És per això que el subjecte només es podrà dir a mitges, produint el sentit en la mateixa cadena significant.
(1) "Facilmente se ve que el yo es una parte del ello modificada por la influencia del mundo exterior, transmitido por la psique". Freud, S. El yo y el ello. Madrid:Alianza editorial (2000, pàg. 18)
(2) Així, per a Freud, el sistema psíquic quedaria conformat en la segona tòpica pel jo, el superjò i l'allò; totes tres instàcies travessades per la primera tòpica on es trobarien els tres llocs de destí de les percepcions i sentiments: conscient, preconscient i inconscient. Atesa aquesta composició de l'aparell psíquic, les forces que el componen entren en conflicte, conflicte que al seu torn es caracteritza pels tres registres del que se n'ha dit una metapsicologia: una dinàmica del psíquisme, una topologia o lloc on es manifesta aquest conflicte i una economia (referida al desplaçament de l'energia pulsional).
(3) Freud, S., El yo y el ello, (pàg. 17)
(4) Freud, S., El yo y el ello, (pàg. 17)
(5) El jo de les certeses de Freud seria el que finalment Lacan en va dir el jo (moi), mostrant que allò que es percep com a realitat (jo sóc jo només és un efecte del reflex al mirall i que aquest jo és el que permet continuar obturant la falta, ser el fal·lus de la mare.
(6) Aquí uso Freud com a complement directe; Freud és la cosa retornada.
(7) Dor, J., Introducción a la lectura de Lacan, (pàg. 146)
(8) Aquí, pel joc de màscares, podem recordar la pel·lícula de kubric, Eyes wide shut, títol que vindria a referir-se a aquesta ceguesa de l'alienació si traduïm literalment per ulls àmpliament tancats.
(9) El valor del significant l'hem d'entendre tal com l'exposa Saussure. El valor depèn del que l'antecedeix i del que el segueix en una cadena significant.
(10) Dor, J., Introducción a la lectura de Lacan, (pàg. 90)
(11) Dor, J., Introducción a la lectura de Lacan, (pàg. 90)
(12) Trobem en Hegel la noció que la manifestació de la cosa es dóna sempre en un temps present, en un punt del temps i de l'espai; però així tal com aquesta se'ns mostra en tota la seva veritat en el mateix temps deixa de ser i ja no és, en l'esdevenir del present, D'aquest haver estat en un punt del present, en queda una marca, a la qual donem una imatge i anomenem amb un significant. Temps i concepte queden lligats de tal manera que el temps de la cosa és concepte, atès que cada cop que diem la cosa aquesta es fa present en el temps dit. El present no captura la veritat de l'objecte sinó que "Su verdad consiste, sin embargo, en haber sido. Pero lo que ha sido no es, de hecho, una esencia; no es, y de lo que se trataba era del ser", Hegel, Fenomenologia del espiritu. Trad. de W Roces. México: Fondo de Cultura Económica (1999, pàg. 68)