De la societat de la informació a la societat informacional. Un nou mite?
Per al sociòleg M. Castells, un dels punts d’inflexió que s’ha produït en la societat de les noves tecnologies és la diferenciació entre la societat de la informació i el que ell diu societat informacional, que ve a descriure el nou paradigma de sociabilització de les persones que viuen integrades en el món de les xarxes globals d’instrumentalitat.
El canvi analític radica en com aquesta informació s’organitza en relació al que fins ara en dèiem el receptor. És a dir, en com es genera la informació, com es processa i com es transmet aquesta informació. Les noves tecnologies han posat fi al concepte receptor ja que el mateix receptor és qui va a buscar la informació, qui la genera i qui la processa finalment amb les diferents eines tecnològiques que té al seu abast, que li permeten la interconnexió amb l’ús del concepte societat en xarxa. Aquesta nova actitud comunicacional dels usuaris de les tecnologies és la que possibilita la construcció de comunitats virtuals.
L’accés però a aquestes noves comunitats no és mundial, i la tecnologia així com el nous llenguatges que s’empren tant per crear informació com per accedir a la informació que circula per les xarxes globalitzades exclouen a bona part del planeta, la mateixa part del planeta que ha estat expropiada dels seus recursos per les societats del capital que circulaven per aquestes mateixes xarxes.
D’altra banda, la població que té accés a les tecnologies digitals participen més d’un mercat únic comú de venda i compra de productes que no pas d’un diàleg plural i democràtic que es gestioni des de les xarxes globals.
Una vegada més s’ha pres de manera errònia la llibertat de compra amb la llibertat de pensament o d’acció; i el capitalisme, d’aquest últim estadi que hem viscut amb l’evolució dels mercats a temps real via les xarxes tecnològiques i l’acumulació de capital de les grans corporacions ha estat depredador. Més que viure una pluralitat s’ha estat vivint una unicitat tremendament enfortida que ha declinat qualsevol diàleg, ja sigui a través de la xarxa o del món real, que segons Negroponte acabarà transformant-se en electrònic. La negació al diàleg l’hem vist en les reiterades manifestacions contra la globalització i finalment contra el Pla Bolonya, dissenyat per i en la creença de la ilimitació en els fluxes de bens i persones per les xarxes del capital.
Les tecnologies han estat i estan estant el mitjà amb el qual el capital ha fet el seu agost (i la resta de mesos de l’any, és a dir, s’ho han quedat tot), i en aquest sentit no podem parlar que les tecnologies siguin una eina que per si sola promoguin la solidaritat. Deixar en mans dels ordinadors o dels bits aspectes tan complexos com l’ètica sembla del tot i a totes llums una idea impresentable perquè sostreu a l’individu de la seva responsabilitat davant de qualsevol fet sobre el qual s’ha de decidir.
Pretendre que internet funciona sota uns codis ètics i de relacions humans que no són els que funcionen en al vida formada per àtoms, per seguir amb la terminilogia de Negroponte, és adjudicar a la xarxa un poder sobrenatural, que com diu Matellart podem ben bé d’adjectivar com a escatològic, es a dir, com a messiànic, i mític, i per tant contrari al logos, on s’encarna el diàleg, la diversitat i la diferència.
La sociabilitat de la xarxa
Per sociabilitat entenem crear vincles amb l’altra i per tant tenir reduït el radi d’acció al que obliga viure amb l’altre, diguem que és el preu que paguem per ser socials. I perquè això funcioni, o dit d’altra manera, es pugui suportar, estem dotats de la paraula, que com deia E. Lluch mentre es parla no es mata. En aquests moments l’ OMS estima els malalts per depressió en 121 milions de persones mundialment. No sembla, doncs, que la xarxa estigui ajudant a la sociabilitat; tampoc, però, pensem que sigui la causa de l’augment de la depressió. La xarxa, com dèiem, mostra els mateixos problemes i comportaments que la vida orgànica, és a dir, se’ns fa molt difícil de seguir el plantejament de M. Castells d’un jo dividit entre el jo que actua en la xarxa i el jo que actua en la vida orgànica, no més enllà, per suposat, de les constriccions d’aquesta tecnologia, com les constriccions a les que ens veiem obligats quan usem un transport públic, un avió o estem a la feina. És a dir, per què el comportament a la xarxa ha de ser tan específicament singular i constructor d’una nova societat i no només un espai més al servei de l’home amb uns codis i normes per poder entendres-hi que facilitat la comunicació entre individus i comunitats alhora que és una gran base de dades al servei del coneixement?
Negropeonte fa èmfasi en 4 conceptes de la societat informacional que són la descentralització, la globalització, l’armonització i el que en anglès en diuen empowerment, que seria alguna cosa així com empoderar-se, auto-investir-se- de-poder, que es resumeix en una suposada desaparició de l’estat-nació.
És del tot indiscutible que l’estat-nació ha anat perdent força però en cap cas a favor d’una armonització sinó a favor del capital i de l’empowerment de les grans corporacions. El que s’ha globalitzat ha estat les xarxes per on circulava l’economia i el empowerment. D’altra banda, la suposada descentralització ha estat un miratge produït per la pròpia xarxa, ja que a hores d’ara, amb el tancament d’empreses, veiem de manera no a la xarxa sinó real com hi ha uns centres de presa de decisions que actuen fora de qualsevol problemàtica local. Per tant, podem parlar de centralització encoberta de desentralització empowerment de les grans empreses enfront d’una pèrdua d’autoritat dels estats-nacions i globalització contraposada a local. Creiem del tot agosarat plantejar les noves tecnologies com alguna cosa més enllà d’un instrument al servei de l’home que pot facilitar la vida, com ho han fet les màquines de rentar roba. Tot i que tota innovació representa, segur, un canvi d’hàbits que reestructuren les societats, però aquesta reforma de la societat en el fer, afecta al ser tan profundament com pretenen els tecnoutòpics, que en diu Mattelart, de tal manera que es visiona un nou ser sortit de la relació de l’individu amb els bits?
Dels àtoms als bits. L’ abolició de la diferència?
L’antropòloga F. Héritier sosté, en el seu llibre Masculino/Femenino El pensamiento de la diferencia (1996), la tesi que la matèria prima de l’esdevenir simbòlic és el cos, ja que constitueix l’operació cognitiva de base, i on radica el pensament del binomi igual/diferent i dels parells que se’n deriven així com la classificació jeràrquica i organització de la societat.
La conversió del cos biològic, marcat per la diferència sexual, en bits, aquest esdevenir corporioritat elèctrica que transita per la xarxa, del qual ens parla Negroponte, ens parla una vegada més del saber i no de la veritat de cada subjecte, inscrita en aquesta diferència sexual. Una vegada més els ideals planejant i la xarxa s’està construint teòricament com una Arcàdia on el subjecte, on trobarà allò que el completa i el farà feliç, La tecnologia es presenta com aquest objecte perdut i retrobat per a tota la humanitat, més enllà de diferències ja no socials sinó individuals.
La construcció de la identitat. Un nou imaginari col.lectiu?
Identitat, ideals i imaginari, van certament de la mà. Per Castells la xarxa permet l’expressió d’un jo que s’interrelaciona de manera global amb els altres jos electrònics; però alhora, aquest individu (a Castells no li agrada la paraula subjecte, ja que implica subjecció i això no va amb la seva manifestació de projecte a la xarxa) és capaç d’identificar-se amb una bandera, una religió... i això, segons Castells és degut a les incerteses que si li plantegen al jo en aquesta disgregació de poders i de crisis institucionals; un procés de dissolució de les institucions que venien a representar a aquest altra metafòric que dóna suport simbòlic als humans.
Relacionar els ressorgiments dels fonamentalismes religiosos amb les xarxes globals de poder econòmic només ve a intensificar aquest desori mundial que ha significat la globalització i la necessitat del capital de tenir zones arreu del món desestabilitzades per poder-hi intervenir i aprofitar-se’n de la situació, és a dir: en rio revuelto todo son peces.
Ara bé, si es continua dotant conceptualment a les eines un poder que no tenen, i es juga amb la lògica del tenir i no tenir, i es segueix pel camí de les identificacions ideo-lògiques, finalment s’arriba a situacions de violència.
Així, es pot pensar que la xarxa és un lloc ideal on es deposen les identificacions ideològiques? O la construcció de barris electrònics no tindrien pas a veure amb aquesta transferència de gustos, de vincles, que es donen a la vida orgànica a la vida electrònica? No serà que igualment es dóna el que Goethe en deia afinitats electives, però amb la facilitat de poder-les compartir gràcies a la tecnologia amb persones que estan a quilòmetres de distància i de manera asincrònica i que d’altra manera seria més difícil o menys assidu?
La possibilitat que ofereix la xarxa de crear grups de treball que es fan i desfan, com la sardana, no desdiu a Goethe. De tot el que hi ha a la xarxa, que és molt, un finalment també ha d’elegir, perquè el temps electrònic és certament diferent del biològic, però, fins que no trobin un lloc millor on allotjar-nos, el nostre ser, com deia Heidegger és un ser per a la mort. En aquest sentit, el discurs tecnoutòpic es torna messiànic. Però aquest missatge de salvació del món a través de la tecnologia, iniciat amb l’entrada al capitalisme, ve de fa uns quants segles enrere, i en aquest sentit, podem dir, que el discurs que queda connotat en M. Castells i Negroponte és més modern que no pas postmodern.
Fer ús de les tecnologies i treure’n profit personal és un bon camí. Posar-les a disposició de tota la població perquè tothom en pugui tenir accés i no hi hagi exclusions, diguem que seria desitjable, si més no perquè es pugui escollir.
El punt de vista que troba que les xarxes proporcionen noves identitats és un punt de vista que reforça la teoria de la creació de la identitat a partir d’ imputs externs, i que nega la possibilitat del dessig personal i d’un jo que només atén al desig del jo. La resta, alienació.
Els canvis en l’organització del treball
Per Negroponte el medi és l’encarnació del missatge i pensar en multimèdia és dir la mateixa cosa de maneres diferents, és a dir, poder veure el bit des de molts punts de vista.
El que el jo expressa, emès per la xarxa, es converteix en un bit al qual se li dóna forma i es converteix en una imatge, ja siguin signes gràfics o imatges pròpiament dites, però els bits tenen la gràcia que tant es poden convertir en un missatge d’àudio com en un visual i això permet la seva mescla i la concepció d’un text, entès com una producció semiòtica, multimèdia, és a dir, compost de diferents formes i a més es pot crear des de la xarxa de manera individualitzada i personal, i un fa d’escriptor, maquetador, editor, d’editorial i corrector. Tot el que la indústria gràfica i del llibre venia fent amb un gran desplegament de medis, de persones, espai físic i elevats costos, s’ha convertit en una activitat que amb les noves tecnologies es pot fer des d’un sol ordinador i una sola persona.
Sens dubte, que aquesta reducció d’intermediaris per fer un sol producte està produint canvis irreversibles en el mercat del treball i de com les persones fins ara ens hem relacionat amb les empreses. En aquest sentit, les modificacions que s’hauran de fer en tota la xarxa empresarial i econòmica comportaran a curt termini problemes socials que estaran agreujats per la depredadora avidesa de les entitats bancàries i per la no intervenció estatal en la corrupció del capital, per resumir, de l’economia duta a terme pels neocons que s’han apropiat les xarxes globals i dels espais econòmics, convertint-se xarxa-globalització-economia en un sol paradigma. El mal ús que es faci de les noves tecnologies en som, finalment, tots responsables.
En aquest sentit, hem de destacar el que alguns economistes estan apuntant, com S.Niño, que estem davant d’un canvi sistèmic de l’economia, és a dir, el capitalisme de producció, fordista, i el capitalisme, de consum, posfordista, ha arribat a un punt mort, el creixement econòmic, base del capitalisme, ha arribat a un punt zero de creixement. Per tant, el consum, pilar del creixement d’aquestes últimes dècades, promogut pel crèdit sense límit, diguem que s’ha estrangulat a si mateix. Tot apunta doncs, que hi haurà canvis sistèmics, que portaran a un nou sistema de relacionar-se les societats amb el treball, els diners i que obligarà, segurament, a unes noves modalitats socials i que les noves tecnologies jugaran un paper fonamental en tot aquest nou discurs social. Abans, però, en patirem tots les conseqüències, amb la no gens desestimable possibilitat que apunta Rorty, greus aldarulls que tinguin com a conseqüència que les velles democràcies morin. És a dir, un món més tecnològic i més controlat, on si la xarxa es converteix en l’únic lloc d’una pretesa llibertat, anem indiscutiblement a la idea de Negroponte: l’àtom esdevindrà electró i haurem de veure florir els ametllers en una simulació d’animació electrònica i anar de vacances per la mateixa via, com Swarseneguer en Total Recall. Serà el mateix? Pregunta final de Matrix.