"Of Structure as an Inmixing of an
Otherness Prerequisite to Any Subject Whatever.” “The Languages of Criticism and the Sciences of Man: The
Structuralist Controversy. Ed. Richard Macksey and Eugenio Donato. pp. 186-201. ©
1970 The Johns Hopkins Press. Translated and posted with permission of
The Johns Hopkins University Press.
Traducció i comentaris: Laura Arbós Simó
El 1966, la universitat Johns Hopkins va
acollir un simposí internacional sobre estructuralisme. Destacades figures
europees van fer distintes aportacions que donaren a conèixer aquest corrent i
van animar el debat a l'altra banda de l'Atlàntic. Les ponències van ser
gravades i recollides posteriorment en un llibre que va publicar The Johns
Hopkins University Press: The Structuralist
Controversy. The languages of Criticism and Sciences of Man. Aquest recull va ser editat per Richard A. Macksey i Eugenio Donato
el 1970.
El 2007, 40 anys després d'aquella trobada, la
universitat va tornar a editar el llibre, amb un nou prefaci i noves
aportacions The
Johns Hopkins University
El 1966, J. Lacan ja havia impartit el seu
seminari número VI (1958-59), del qual n'hi ha una publicació en paper prevista
pel 6 de juny de 2013: Le Désir
et son interpretation. Una transcripció del mateix seminari es
pot trobar a aquest enllaç que us deixo: Le désir
L'aportació de Lacan penso que continua
totalment vigent perquè parla de la dificultat humana entre allò privat (el
desig) i allò públic.
Explica de manera molt visual i poètica què és
l’inconscient. No més, ni menys, que Baltimore a la matinada. Una intermitència
de llums que escapen al sentit però que configuren, dibuixen un paisatge humà
fet de fàding, de buits i descoloriments.
Ens introdueix al traç unari com a marca
d'unitat. Una marca que té la qualitat d'esborrar la diferència.
I és un context que desperta preguntes que
hauríem de no cessar de fer-nos si hem entès que allò no cessa de no
escriure’s.
Què passa amb allò públic quan s'esborra la
diferència?
Com es pot comptar dos si cada enter és una
unitat?
Què és llavors allò que permet comptar 2?
L’amor?
Quines conseqüències té per a la nostra
societat esborrar la diferència amb la marca unària?
Quines són les marques unàries de les nostres
societats occidentalitzades?
Permeten les nostres societats formes de gaudi
distintes o per contra són formes de gaudi totalment canalitzades i controlades
a través de la construcció de jos més clònics?
Aquestes i d'altres són les preguntes que
desperta el text de 1966.
De l’estructura com immixtió[1] d’un
Altre Prerequisit a qualsevol subjecte sigui quin sigui aquest. Jacques Lacan (1966)
Aquesta tarda algú ha dedicat un temps a
intentar convèncer-me que no seria una bona pensada dirigir-me a una audiència
angloparlant amb el meu menys que acceptable accent anglès alhora que per a mi
parlar en anglès podria esdevenir un risc per allò que en podem dir la
transmissió del meu missatge. Certament per a mi és un problema de consciència
perquè fer-ho altrament esdevindria absolutament contrari al meu propi concepte
de missatge del missatge tal com jo l’explicaré “the linguistic message”
(el missatge lingüístic).
Actualment és molt diversa la gent que parla
de missatge arreu. En un organisme una hormona és un missatge; un feix de llum
que guia un avió o que procedeix d’un satèl·lit s’entén com un
missatge i així amb tot.
Però “the message in
language”[5] (missatge lingüístic) és absolutament diferent. “The message
our message” (el nostre missatge), en tots els casos prové de l’Altre, el lloc
que jo entenc “from the place of the Other” (com el lloc de
l’Altre)[6]. Certament aquest no és l’altre comú l’altre amb a minúscula i és
precisament per això pel que jo li he conferit l’ A majúscula a la lletra
inicial d’aquest Altre del qual us estic parlant. Com en aquest cas aquí a
Baltimore sembla que aquest Altre és naturalment angloparlant em resultaria
violent parlar-vos en francès. Però com la qüestió a la qual aquesta persona
al·ludia argumentant que per a mi podria ser dificultós i fins i tot una mica ridícul
parlar-vos en anglès és prou important i més si hi afegim que jo sé que entre
els oients n’hi ha molts de parla francesa que alhora no entenen res
d’anglès per a aquests sens dubte la meva elecció de l’anglès esdevindria una
seguretat[7]. Però potser jo no desitjo que n’estiguin i serà per això mateix
que parlaré també una mica en francès.
En primer lloc permeteu-me algunes
consideracions sobre l’estructura atès que és “the
subject matter” (l’assumpte subjecte) de la nostra trobada. Possiblement
aquí és on pugui haver equívocs confusió usos cada cop més i més “approximative”[8] (aproximatius)
d’aquesta noció i penso que en un temps no massa llunyà hi haurà una mena
de classe de “fade” (decoloració) pel que fa a aquesta paraula. Per
a mi però és diferent perquè vinc usant aquest terme des de fa molt de
temps des que vaig començar la meva ensenyança. La raó per la qual alguna cosa
sobre el meu posicionament no és pas del tot ben coneguda és perquè m’he
adreçat únicament a una audiència molt especial de fet una de psicoanalistes.
Aquí és on trobem algunes dificultats ben peculiars perquè els
psicoanalistes saben de debò alguna cosa d’això que jo els vaig està
parlant i saben que aquesta és una cosa particularment dificultosa d’afrontar
per a qualsevol persona que practica la psicoanàlisi. El subjecte no és
una cosa simple per als psicoanalistes que han de veure-se-les amb el
subjecte de debò. En aquest cas desitjo evitar malentesos “méconnaissances”
(desconeixements) sobre el meu posicionament. “Méconnaissances” és una paraula
francesa que em veig obligat a usar perquè no hi ha un equivalent en anglès.
“Méconnaissance” precisament implica el subjecte “in its meaning” (en la
seva significació) i ja he advertit que no és gens fàcil parlar del subjecte a
una audiència angloparlant. “Méconnaissance“ no és “méconnaitre”
(ignorar) la meva subjectivitat. Allò que està precisament en qüestió és
l’estatus del problema de l’estructura.
Quan vaig començar a ensenyar alguna cosa
sobre psicoanàlisi vaig perdre part de la meva audiència pel simple fet que
feia temps que me n’havia adonat que si obriu un llibre de Freud i
particularment aquests llibres que són pròpiament sobre l’inconscient podeu
estar segurs i no és una probabilitat sinó una certesa que heu anat a
raure a una pàgina on no només és una qüestió de mots naturalment en un llibre
hi ha sempre mots i molts mots impresos sinó de paraules que són l’objecte a
través del qual un troba el fil per manejar l’inconscient. Ni tan
sols el significat de les paraules sinó les paraules en la seva carn en el seu
aspecte material. Una part important de les especulacions de Freud es formen en
torn dels “punning” (jocs de paraules) en un somni o lapsus o allò que en
francès en diem “calembour” (joc de paraules) “homonymie” (homonímia) o més
encara la divisió d’una paraula en vàries parts prenent en cadascuna una nova
significació després de la partició. És curiós observar que tot i que en
absolut en aquest cas no està provat
les paraules són l’únic material de l’inconscient. No està “proven”
(demostrat) però és provable i en qualsevol cas mai he dit que l’inconscient
fos un “assemblage” (encaix) de mots però sí que l’inconscient està
estructurat de manera precisa. Penso que no hi ha una paraula com aquesta en anglès
però és necessari disposar d’ aquest terme ja que estem parlant de “structure”
(estructura) i l’inconscient està “structured as a language” (estructurat com
un llenguatge) [9]. Què vol dir això?
Parlant amb propietat això és una redundància
perquè “structured” (estructurat) i “as a language” (com un llenguatge) per a
mi vol dir exactament el mateix. “Estructured means” (estructurat vol
dir) la meva parla el meu lèxic etc. el que és exactament el mateix que
un “language”. I això no és tot. Quin language? Més que jo mateix foren els
meus alumnes els qui s’esforçaren a donar a aquesta qüestió un “meaning”
(significat, sentit) diferent i trobar una fórmula de “language” reduït. Quines
són les condicions mínimes, es preguntaven, necessàries per constituir un “language”?
Potser només quatre “signantes”, quatre “signifying elements”[10] són
suficients. Aquest és un curiós exercici basat en un complet error com espero
demostrar-vos tot seguit a la pissarra. Hi havia també entre els presents al
meu seminari a París alguns filòsofs certament no molts però sí alguns que han
vist des d’aleshores que no era una qüestió d’un “under language”
(subllenguatge) o d’un “another language” (altre llenguatge) ni un mite per
exemple o fonemes sinó del “language”. Foren extraordinàries les
molèsties que es prengueren per canviar el lloc de la qüestió. Els mites per
exemple no els prenem en consideració precisament perquè també estan
estructurats com un “language”, i quan dic “as a language” no es “as som
special sort of language” com per exemple el llenguatge matemàtic, el
llenguatge semiòtic o bé el llenguatge cinematogràfic. “Language is
language” i només hi ha una sola mena de llenguatge “the concret
language” anglès o francès per exemple el que les persones parlen. La primera cosa
que s’ha de tenir en compte en aquest context és que no hi ha meta-llenguatge.
Per això és necessari que tots els dits metallenguatges us siguin presentats
“with language”. No podeu ensenyar matemàtiques fent servir només lletres a la
pissarra. En tots els casos, és necessari parlar “an ordinary language” que
sigui entenedor.
No és només perquè el material de
l’inconscient és “linguistic material” o com nosaltres diem en francès
“langagier” que l’inconscient està estructurat “as a language”. La
qüestió que l’inconscient “raises” (aixeca) és un problema per a
vosaltres ja que toca el punt més sensitiu de “the nature of language”
que és la qüestió del subjecte. El subjecte no pot simplement ser
identificat amb el qui parla o amb el pronom personal de l’oració. En
francès l’ “énoncé” és exactament l’oració però hi ha oracions on no hi ha
indicis de qui pronuncia “l’énoncé”. Quan jo dic “it rains” “the subject
of the enunciation” no forma part de l’oració. En qualsevol cas aquí hi ha
algun tipus de dificultat. El subjecte no sempre pot ser identificat amb allò
que els lingüistes en diuen “the shifter”.
La qüestió que la naturalesa de l’inconscient
posa davant nostre és en poques paraules que alguna cosa sempre pensa. Freud
ens deia que l’inconscient està per sobre de tots els pensaments i que allò que
pensa està “barred from consciousness”[11] (barrat de la consciència).
“This bar” té aplicacions i possibilitats vàries en relació al “meaning”. La
primera és que és realment una “a barrier” [12] (barrera), “a
barrier” que és necessari saltar o travessar. Això és important perquè si
jo no poso l’èmfasi en aquesta “barrier” tot aniria bé per a vosaltres. Tal com
diem en francès “ça vous arrange” perquè si alguna cosa pensa “in the floor
below” (al pis de sota) o “underground” (soterrani) les coses són
senzilles. El pensament sempre és allà i tot el que necessitem és una mica de
consciència sobre la idea que l’ésser viu és naturalment pensant i tot va
bé. Si aquest fos el cas el pensament estaria preparat per la vida naturalment
tal com l’instint per exemple. Si el pensament és un procés natural llavors
l’inconscient no presenta dificultat. Però l’inconscient no té re a veure
amb l’instint o coneixements primaris o amb la preparació del pensament en algun
“underground”. És un pensar amb paraules amb pensaments que
s’escapen a la vostra vigilància a tot estat d’alerta. La qüestió de la
vigilància és important. És com si un dimoni jugués amb la vostra atenció. La
qüestió és trobar un estatus precís per a aquest altre subjecte el qual és exactament la classe de subjecte
que nosaltres podem determinar situant el nostre punt de partida
“in language”.
Quan vaig preparar aquesta xerrada per a
vosaltres era a primera hora del matí. Podia veure Baltimore des de la finestra
i era un moment molt interessant perquè no era del tot de dia i la llum dels
neons m’indicaven a cada minut el pas del temps i naturalment hi havia un volum
important de tràfec i em vaig adonar que tot allò que podia veure excepte per
alguns arbres a la distància era el resultat de “thoughts actively thinking
thoughts” (pensaments activament pensant pensaments) on la funció que hi tenien
els subjectes no era del tot òbvia. En qualsevol cas allò anomenat “Daisen” com
a definició de subjecte es trobava “in this rather intermittent or fading
spectator (en aquest espectador intermitent o fàding[13]). La millor
imatge per resumir l’inconscient és Baltimore a primera hora del matí.
On és el subjecte? Es fa necessari trobar el
subjecte “as a lost object” (com a objecte perdut). Més precís encara aquest
“lost object” és el suport del subjecte i en molts casos és “a more abject
thing” (una cosa més abjecte) que la que vosaltres mai haguéssiu considerat. En
algunes ocasions és “something done” (alguna cosa que s’ha fet), tal com saben
perfectament els psicoanalistes i alguns psicoanalitzats. És per això que
molts psicoanalistes prefereixen retornar a una psicologia general
tal com el President de la New York Psychoanalytical Society ens diu que hauríem
de fer. Però jo no puc canviar les coses. Jo sóc un psicoanalista i si algú
prefereix adreçar-se a un mestre de la psicologia això és assumpte seu. La
qüestió de “the structure” (l’estructura) atès que estem parlant de psicologia
no és un terme que usi només jo. Durant molt de temps pensadors investigadors i
inclòs inventors als quals la qüestió de la ment els concernia han
promogut al llarg del temps “the idea of unity[14]” (la idea d’ unió, d’unitat)
com el tret més característic de “the structure”. Concebuda com alguna cosa que
ja està en la realitat dels organismes això és obvi. Quan l’organisme és
madur és una “unit” (unitat, un sol element) i funciona “as a unit” (com
una sola unitat, un sol element). La qüestió esdevé més dificultosa quan aquesta
idea de la “unity” s’aplica al funcionament de la ment perquè la ment no és una
totalitat en si mateixa, tot i que aquestes idees en forma de
“intentional unity” foren la base com vosaltres sabeu de l’anomenat moviment
fenomenològic.
El mateix fou també cert en física i
psicologia amb la tan anomenada escola de la Gestalt i la noció de “bonne
forme” la funció de la qual fou “to join for exemple a drop of water” (unir per
exemple una gota d’aigua) i altres idees més complicades i grans psicòlegs i
inclòs psicoanalistes “are full of the idea of total personality” (estan
completament plens de la idea de personalitat total). Sigui com sigui és sempre
la “unifying unity” (unitat unificadora) el que es troba al rerafons. Mai
he entès això. Si bé jo sóc psicoanalista també sóc un home i com a home la
meva experiència m’ha mostrat que la principal característica de la meva vida
com humà i estic segur que també de les persones que es troben aquí i si algú
no és d’aquest parer espero que aixequi la mà és que la vida és alguna
cosa que com diem en francès va “á la dérive”. La vida va riu avall i de tant
en tant toca la riba aturant-se un temps aquí i allà sense comprendre’s
re i el principi de l’anàlisi és que ningú entén res d’allò que
passa. La idea de la “unifying unity” de la condició humana sempre ha tingut en
mi l’efecte d’una mentida escandalosa.
Tractarem d’introduir un altre principi per
entendre aquestes coses. Si rarament tractem d’entendre les coses des del punt
de vista de l’inconscient és perquè l’inconscient ens diu alguna cosa
articulada en paraules i potser seria bo tractar de cercar el seu
principi.
Us suggereixo considerar “the unity” des d’una
altra llum. No “a unifying unity” sinó “the countable unity one two three”.
Després de quinze anys he ensenyat als meus pupils a comptar pel cap baix fins
a cinc que ja és difícil “quatre est plus facile” i ho han entès. Però per
aquest capvespre permeteu-me que m’aturi al dos. Per suposat allò que estem
tractant aquí és la qüestió del número enter i la qüestió dels enters no és
cosa senzilla com penso que moltes persones d’aquí sabeu. Comptar per suposat
no és difícil. Tan sols és necessari tenir per exemple una certa quantitat de
conjunts i fer-ne la correspondència un a un. És cert per exemple que en aquesta
estança hi ha exactament tanta gent asseguda com cadires hi ha. Però és
necessari tenir una col·lecció composada per enters per constituir un enter, o
el que se’n diu un nombre natural. Això és en part per suposat natural
però només en el sentit que no entenem per què existeix. El comptar no és un
fet empíric i és impossible deduir l’acte de comptar de la sola dada empírica.
Hume ho va intentar però Frege va demostrar perfectament la ineficàcia de
l’intent. La dificultat real resideix en el fet que cada enter és en ell mateix
“a unit”. Si jo prenc el dos com “as a unit”, les coses van bé, homes i dones
per exemple. “Love plus unity!” Però al cap d’un temps s’acaba, després
d’aquests dos no hi ha ningú, potser una criatura però això és d’un altre nivell
i generar tres es un altre afer. Quan tracteu de llegir les teories dels
matemàtics pel que fa als nombres trobeu la fórmula “n plus 1 (n+1)” com
la base de totes les teories. Aquesta és la qüestió de l’ ”one more” que és la
clau de la gènesi dels nombres i en comptes d’aquesta “unifying unity”
que constitueix el 2 en el primer cas proposo que considereu la gènesi numèrica
real del 2.
És necessari que aquest 2 constitueixi el
primer enter que encara no ha advingut com a nombre abans que el 2 aparegui.
Heu fet això possible perquè el 2 és aquí per garantir l’existència del
primer. Poseu 2 al lloc d’ 1 i conseqüentment al lloc del 2 hi veureu
aparèixer 3. Allò que tenim aquí és allò que en puc dir “the mark” (la
marca). Ja teniu una cosa que està marcada o una cosa que no ho
està. És amb la primera “mark” que obtenim l’estatus de “the thing”. És
exactament d’aquesta manera que Frege explica la gènesi del nombre: la classe
que es caracteritza per cap element és la primera classe. Teniu 1 al lloc de 0 i
després d’això és fàcil entendre com el lloc d’ 1 esdevé el segon lloc el qual
“makes place” (fa lloc) per 2 3 i segueix. La qüestió del 2 és per a nosaltres
la qüestió del subjecte i aquí abastem un fet de l’experiència psicoanalítica
en tant que el 2 no completa l’1 per fer 2 caldrà que l’1 es
repeteixi per tal que l’1 existeixi. La primera repetició és
l’única necessària per explicar la gènesi del nombre; i només una repetició és
necessària per constituir l’estatus del subjecte . El subjecte inconscient és
alguna cosa que tendeix a repetir-se a si mateix però només és necessària una
repetició per constituir-lo. No obstant permeteu-vos mirar de manera més
precisa què és necessari per al segon per tal de repetir el primer a fi
d’obtenir una repetició. Aquesta qüestió no es pot respondre massa ràpid. Si
responeu massa de pressa contestareu que és necessari que els dos siguin el
mateix. En aquest cas el principi del 2 seria el dels bessons i per què no
bessonada de tres o de cinc? A la meva època ensenyàvem a les criatures
que ells no havien de sumar per exemple micròfons amb diccionaris però això és
totalment absurd perquè no tindrem una suma sinó podem sumar micròfons amb
diccionaris o com Lewis Carroll diu cols amb reis. “The sameness” (la semblança)
no es troba a les coses sinó a “the mark” amb la qual es fa possible sumar
coses sense tenir en compte les seves diferències. “The mark” té l’efecte
d’esborrar la diferència i aquesta és la clau d’allò que succeeix al subjecte
“the unconscious subject in the repetition” com ja sabeu és perquè aquest
subjecte repeteix una cosa peculiarment “significant”[15] (significativa)
que el subjecte és aquí “for instance” (per exemple) en “this obscure thing”
que de vegades en diem trauma o exquisit plaer. Què passa? Si “the thing”
existeix en aquesta “symbolic structure” si aquest “unitary trait” (tret
unitari) és decisiu “the trait of the sameness” (el tret de la semblança) és
aquí. Per tal que “the thing” que és buscada es trobi aquí en tu és
necessari que “the firs trait” (el primer tret) sigui esborrat atès que “the
trait” per si sol és una modificació[16]. És amb la supressió de tota
diferència i en aquest cas sense el tret que “the first thing” (la primera
cosa) és simplement perduda. La clau en aquesta insistència en la repetició és
que en la seva essència la repetició com a repetició de la semblança
simbòlica és impossible. En qualsevol cas el subjecte és l’efecte d’aquesta
repetició en la mesura que necessita “the fading” l’obliteració (el
tancament) de la primera fundació del
subjecte. Per això el subjecte per estatus es presenta sempre com una essència
dividida[17]. “The trait” insisteixo és idèntic però alhora assegura la
diferència de la identitat no per l’efecte de la “sameness” o la diferència
sinó per la diferència de la identitat. Això és fàcil de comprendre tal com
diem en francès “je vous numérotte” (jo et numero) dono a cadascú
un número i això assegura el fet que siguem numèricament diferents però no més
que això.
Què podem proposar intuïtivament per tal
de mostrar que “the trait” es trobi en alguna cosa la qual és al mateix
temps un o dos? Considereu el següent diagrama que jo en dic un vuit
invertit en una figura ben coneguda
figura banda de moebius
Podeu veure que la línia en aquest exemple
tant pot ser considerada com una o com dues línies. Aquest diagrama pot ser
considerat la base d’un tipus d’inscripció essencial en l’origen en el nus que
constitueix el subjecte. Això va més lluny del que podríeu imaginar al principi
perquè podeu buscar un tipus de superfície capaç de rebre tals inscripcions.
Potser podeu veure que l’esfera aquest vell símbol per a la totalitat no és
adequat. Un “torus” (toro) una “Klein Bottle” (botella de Klein) una
“cross-cut” (superfície entrecreuada)[18] són capaces de rebre un tall com
aquest. I aquesta diversitat és molt important perquè explica moltes coses
sobre “the structure” de la malaltia mental. Si un pot simbolitzar el
subjecte mitjançant aquest tall fonamental de la mateixa manera un pot mostrar
que un tall en un “torus” correspon al subjecte neuròtic i en una “cross-cat” a
un altre tipus de malaltia mental. No us ho explicaré aquesta nit però per
finalitzar aquesta dificultosa xerrada he de fer la següent precisió.
He considerat només el principi de la sèrie
dels enters perquè és un punt intermedi que es troba entre “language and
reality”. “Language” està constituït pel mateix tipus de “unitary traits” que
he usat per explicar l’1 i l’1 +. Però aquest “trait” “in language”
no és idèntic al “unitary trait”, ja que “in language” tenim una col·lecció de
diferents “traits”. En altres paraules podem dir que “language” està constituït
per un conjunt de “signifiers” per exemple /ba/, /ta/, /pa/ un conjunt el qual
és finit. Cada “signifier” és capaç de suportar el mateix procés pel que fa al
subjecte i és molt provable que el procés dels enters sigui només un cas
especial d’aquesta relació entre “signifiers”. La definició d’aquesta
col·lecció de “signifiers” és que constitueixen allò que jo en dic l’Altre. La
diferència aconseguida per l’existència del llenguatge és que cada “signifier”
és en la majoria dels casos no idèntic amb si mateix precisament perquè tenim
una col·lecció de “signifiers” i en aquesta col·lecció un “signifier” pot o no
pot designar-se a si mateix. Això és ben conegut i és la principal paradoxa de
Russell. Si preneu el conjunt de tots els elements que no es pertanyen a
si mateixos,
x Ï x
el conjunt que heu constituït amb aquests
elements us condueix a una paradoxa la qual com sabeu condueix a una
contradicció. Dit simplement això només significa que en un univers de discurs
re pot contenir tot i aquí trobeu altra vegada “the gap” (l’esvoranc[19]) que
constitueix el subjecte. El subjecte és la introducció d’una pèrdua en la
realitat. Ja res pot introduir-lo atès que per definició la realitat és tan
curulla com és possible[20]. La noció d’una pèrdua és l’efecte assolit per la
instància de “the trait” el qual amb la intervenció de la lletra marca
llocs com per exemple a1, a2, a3 i els llocs són espais “for a lack” (per a una
falta). Quan el subjecte pren el lloc de la falta[21] s’introdueix una
pèrdua en la paraula i aquesta és la definició de subjecte. Però per inscriure
això es fa necessari definir-ho en un cercle que jo anomeno “otherness”
(l’alteritat[22]) de l’esfera del llenguatge. Tot el que és llenguatge ens ve
donat des d’aquesta “otherness” i és per això que el subjecte és sempre
“a fading thing” que corre per davall de la cadena dels “signifiers” [23]. La
definició d’un “signifier” és allò que representa un subjecte no per a un altre
subjecte sinó per a un altre “signifier” [24]. Aquesta és l’ única definició
possible de “signifier” diferent a tota definició de signe. El signe és alguna
cosa que representa alguna cosa per a algú però el “signifier” és alguna cosa
que representa un subjecte per a un altre “signifier”[25]. La conseqüència és
que el subjecte desapareix exactament com en el cas dels dos “unitary traits”,
mentre davall del segon “signifier” apareix allò que en diem “meaning or
signification” (significat o significació) i llavors en seqüència apareixen els
altres “signifiers” i altres “significations”.
La qüestió del desig és que “the fading
subject” anhela per trobar-se a si mateix altre cop mitjançant alguna mena
d’encontre amb aquesta miraculosa “thing” definida pel fantasma. En aquest
afany és sostingut per allò que jo en dic “the lost object” (l’objecte perdut)
que he evocat al principi el qual és terrible per a la imaginació [26].
Això que és produït i mantingut aquí i que en el meu vocabulari en dic “the
object lower-case” ( l’objecte a amb minúscula) és ben conegut per tots els
psicoanalistes en tant que tota psicoanàlisi es fonamenta en l’existència
d’aquest peculiar “object”. Però la relació entre aquest “barred subject” amb
aquest “objet a” és l’estructura que sempre es troba en el fantasma que a
la seva volta suporta el desig en tant que el desig és només allò que n’he dit
la metonímia de tota “signification”.
En aquesta breu presentació he tractat de
mostrar-vos que la qüestió de l’estructura és “inside the psychoanalytical
reality” (dins la realitat psicoanalítica). De totes maneres no he dit
res de dimensions com l’imaginari i del simbòlic. És per suposat absolutament
essencial entendre com l’ordre simbòlic pot entrar dins la “vécu” (vivència)
l’experiència viscuda de la vida mental però aquesta nit no puc anar més
endavant en l’explicació. Considereu de totes formes allò que és al mateix
temps el menys conegut i el fet més precís pel que fa a aquest subjecte mític
el qual és la fase sensible de l’ésser vivent aquesta “thing” insondable capaç
d’experimentar alguna cosa entre la vida i la mort, capaç de cobrir tot
l’espectre del dolor i del plaer en una paraula el que nosaltres en francès en
diem el “sujet de la jouissance”. Quan aquesta tarda venia cap aquí he vist en
un petit rètol de neó el lema “Enjoy Coca-Cola”. Això em recordà que en
anglès em sembla que no hi ha un terme precís per designar aquest pes
enorme de la significació de la paraula francesa “jouissance” o bé en llatí
“fruor”. He mirat al diccionari “jouir” i he trobat “to posses, to use” però
no és això en absolut. Si el ser vivent és realment alguna cosa pensable
per damunt de tot ho serà com a subjecte de la “jouissance”. Però aquesta llei
psicològica que nosaltres en diem principi del plaer i que és només el principi
del displaer aviat ve a crear “a barrier” a tota “jouissance”. Si jo
estic gaudint de mi mateix una mica massa començo a sentir dolor i modero els meus
plaers. L’organisme sembla fet per evitar massa “jouissance”. Probablement
seríem tan calms com les ostres si no fos per aquesta curiosa
organització que ens força a trencar “the barrier” del plaer o potser només
produeix un somni de forçar i trencar aquesta “barrier”. Tot allò que és
elaborat per la construcció subjectiva en l’escala del “signifier” en la
relació a l’Altre i el qual té les seves arrels “in language” és únicament aquí
per permetre tot l’espectre del desig de permetre’ns apropar provar aquesta
mena de prohibida “jouissance”, únic “meaning” valuós que ens ofereix la vida.
[1] L’acció d’ immiscir-se en català té el valor d’internar-se en
una matèria. Penso que aquest és el missatge que tracta de transmetre Lacan i
que no transmet la paraula /intromissió/, atès que es podria llegir com
una molèstia, una acció indeguda: acció de ficar-se algú on no el demanen http://dlc.iec.cat/results.asp 7/08/2012.En
tot cas, aquesta immixtió en una matèria és allò mateix que passa en la
constitució de tot subjecte, tal com ho expressa Lacan en aquesta exposició,
les paraules en la seva carn.
[2]http://books.google.es/books/about/The_Structuralist_controversy.html?id=fkTuAAAAMAAJ&redir_esc=y 09/08/2012
[3] El document es troba a internet cercant per Juan Bauzá i el
títol del document de cerca
[5] El diccionari de la llengua catalana multilingüe http://www.grec.cat/cgibin/mlt00x.pgm 4/08/2012, ens
dóna tres opcions per la traducció de /language/: /llenguatge/, /llengua/,
/idioma/. En tot cas, l’ús d’una o altra en aquest text no en
desvirtua la lectura atès que més endavant, en aquest mateix escrit Lacan
explica què diu quan diu llenguatge: “El llenguatge és el llenguatge i només hi
ha una sola mena de llenguatge: el llenguatge concret –anglès o francès, per
exemple- el que les persones parlen”.
[6] El lloc de l’Altre, per a Lacan, és en tot cas el lloc del
llenguatge.
[7] La seguretat que no entendrien res perquè no entenen l’anglès.
Però d’allò que es tracta, com es llegeix al llarg de la ponència és de no
estar del tot segur. No estar segur si hem entès o estar segur que no hem
entès. En qualsevol cas seria una seguretat. I aquesta seguretat en la
comprensió del seu missatge és el que Lacan vol evitar, atès que el seu
missatge, allò que vol fer comprendre amb el seu missatge és que la seguretat
resideix en el self, i d’això, precisament, no tracta el seu missatge. El seu
missatge allò que precisament és, és incomodar el self, que el self no estigui
segur que està segur.
[8] Entenc que el text original del qual traduïm és una
transcripció de l’enregistrement de la ponència. Poden haver errors de
transcripció? En d’altres casos, és més possible que siguin neologismes del
propi conferenciant, un mix entre francès i anglès. En qualsevol cas, primer
dono la paraula tal qual està transcrita al text anglès i seguidament, entre
parèntesi, la possible traducció catalana.
[9] “El inconsciente está estructurado como un lenguaje”, repeteix
Lacan al seminarri XX (1973). Però, hi afegeix: “El inconsciente está
estructurado así como los conjuntos de los que se trata en la teoría de
conjuntos son como letras” (pàg. 61-62).
“ Las letras hacen los conjuntos, las letras no designan, son esos conjuntos, se les toma considerando que funcionan
como los conjuntos mismos” (pàg. 61). La lletra, suport material del signifcant, conjunt de gaudi.
La lletra és la que permet a l’inconscient construir les seves formacions. Per
exemple, si construïm fonèticament /cassoles/ i /que soles/ obtenim una mateixa
cadena fonètica. Potser a l’anunciat parlàvem de cassoles, però allò que
s’enuncia és una altra cosa. I a la
pàg. 166-168. Lacan diu que el llenguatge no existeix. El llenguatge està fet
de lallengua, ens diu. I és per això mateix, continua, que es pot dir que
l’inconscient età estructurat com un llenguatge, perquè el llenguatge no és
només comunicació, sinó que el suport del qual està fet, lallengua, és d’una
altra matèria, i és d’aquesta d’on prové el saber. Hi ha més saber (efectes de
lallengua) que no pas tot allò que l’ésser és capaç d’enunciar. Sempre es diu
més del que es volia dir? Allò que entenc que s’ha d’entendre és que si el
llenguatge fos només una eina de comunicació els malentesos no hi serien i el
subjecte no lliscaria per sota dels signficants. És a dir, no hi hauria
inconscient. No hi hauria un saber particular de cadascú perquè els efectes del
llenguatge serien igual per a tots. L’inconscient no estaria estructurat com
sinó que seria llenguatge i es podria comunicar de manera entenedora.
[10] Segurament Lacan devia referir-se a /significant/ /signifier/
/signifiant/
[11] /To bar/ (en anglès), /barrer/ (en francès), /barrar/ (en
català), /atrancar/ (castellà). Si la traducció fos /vedar/, en francès la
paraula seria /défendre/, /interdire/; en anglès /to ban/; en català /vedar/ i
en alemany /verbieten/. D’altra banda per vedar no es necessita de cap barra
sinó més aviat d’una notificació que adverteix de la prohibició.
[12] /Barrière/ en francès.
[13] /fàding/: Pèrdua de força d'un senyal de ràdio a causa d'una
pertorbació atmosfèrica sobtada. /to fade/ Esvair-se, descolorir-se, apagar-se,
etc.
[14] /unity/ es tradueix per /unitat/ i /unió/. També té el
sentit d’harmonia. Quan es parla d’una unitat en l´ús matemàtic, la seva traducció
és /unity/. D’altra banda, /unit/ es tradueix tan sols per /unitat/ /element/ i
no té el sentit d’unió /unity/.
[15] /Significant/, en anglès, té valor d’adjectiu, no de nom. Per
evitar confusió amb el nom /significant/, que en anglès es tradueix per
/signifier/ i en francès per /signifiant/, he optat per l’adjectiu
/significativa/. Tot I que en llengua catalana també podríem dir “una cosa
significant”, és a dir: amb valor significant. Potser també en anglès. Amb to,
però, allò que s’ha de considerar és que és mitjançant el significant (sigui
quina sigui la seva traducció en d’altres llengües) que la repetició del real
es du a terme. Un real que com a impossible de simbolitzar (sinó ja no seria
real. S’escriuria.) Recordem el seminari XX: La relació sexual no deixa de no
escriure’s. És l’amor que possibilita aquesta il·lusió: Cessa de no escriure’s,
tot i la contingència de la situació: una trobada, entre què? Dels exilis de
cadascú de la relació sexual, diu Lacan. La necessitat, que no la contingència,
diu Lacan, desplaça la negació a un no cessa d’escriure’s. Una il·lusió?. És el símptoma allò que dóna compte del real
I del simbòlic, que (d’alguna manera) els enllaça. Per a aquesta qüestió ens
podem desplaçar al seminari 23.
[16] La marca esborra la diferència, i possibilita la
igualtat, cosa que permet comptar (qüestió aquesta, d’altra banda,
emparentada amb els nominals i els universals).
[17] Per a ser u ha de ser
dos, tal com expressa el títol de la ponència. Però això indefectiblement va
acompanyat d’una divisió. Ha d’haver dos (significants) per tal que hi hagi
subjecte. D’allò que es tracta és de
l’articulació d’un significant amb un altre significant. Ens hauríem de
desplaçar a la teoria de les cadenes significants de l’enunciació i de l’enunciat
(la del discurs comú i de la demanda) per tal de veure com s’articula la pulsió
amb l’inconscient i la paraula.
[19] En la traducció castellana de Juna Bauzà ho trobem
traduït per /falla/, en anglès /fault/. En català, tenim la paraula
/esvoranc/ que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ho
defineix així: “Forat, buit, produït en alguna cosa a causa de desprendre’s un
tros d’ella”. 20/08/2012. A mi em sembla més entenedora la paraula
/esvoranc/ que no pas la paraula /falla/ que en anglès es traduiex per /lack/.
En tot cas es pot consultar el diccionari per la definició de /falta/. En
anglès, /falta/ dóna paraules com /lack/ /shortage/ /mistake/ .... Més endavant
del seu raonament, Lacan ja no usa /gap/ sinó /lack/. Crec que val la pena
tenir en compte aquesta diferenciació. Amb tot, podem decidir quina paraula s’adiu
més a la imatge que ens formem d’allò que ens expliquen.
[20] La realitat és el lloc on tot es dóna i per tant no queda res
fora d’aquest conjunt per introduir el conjunt. No hi ha referència. En tot
cas, la referència seria una referència mental. L’objecte queda perdut i el
subjecte amb ell. Només amb la desintificació a l’objecte el subjecte es pot
retrobar. Amb el preu d’una pèrdua.
[21] El present no captura la veritat de l’objecte sinó que “Su
verdad consiste, sin embargo, en haber sido. Pero lo que ha sido no es, de
hecho, una esencia; no es, y de lo que se trataba era del ser”. Hegel. Fenomenologia
del espíritu. Trad. de W. Roces. México: Fondo de Cultura Económica (1999),
pàg. 68.
[22] En les traduccions castellanes trobem habitualment la paraula
/otredad/. La paraula /otherness/, l’he trobat en anglès en el sentit
d’allò radicalment diferent.
[23] Al seminari 20, J. Lacan diu: “No es otra cosa el sujeto —tenga o
no conciencia de qué significante es efecto —que lo que se desliza en la cadena
significante.
[24]Podem tenir en compte la definició que Ch. Peirce fa de signe i
relacionar-ho amb el concepte lacanià i amb el hegelià, esmentat en la nota
[20]. Usarem la traducció de Gérard Deladalle: leer a Peirce hoy.
Barcelona: gedisa 1996: “un signo, o representamen, es algo que está para
alguien en lugar de algo bajo algún aspecto o disposición. Se dirige a alguien,
es decir, crea en la mente de esa
persona un signo equivalente o tal vez más desarrollado. Lo que se crea, lo que
denomino el interpretante del primer signo. Este signo está en lugar de algo:
su objeto. Está en lugar de ese objeto, no en cuanto a su totalidad, sino por
referencia a una suerte de idea que alguna vez llamé el fundamento del
representamen” Es pot consultar l’esrit original a l’adreça http://www.helsinki.fi/science/commens/dictionary.html
(19/05/2013). El 1973, al seminari 20, Lacan introdueix allò que considera que
diferencia el significant del signe. I repeteix: “El significante se
caracteriza por representar un sujeto
para otro significante”. (pàg. 63). (…) Però canvia la definició de signe: “El
signo no es (pues) signo de algo, es signo de un efecto (el sujeto) (…)”. És a
dir, l’efecte del significant.
[25] Per a aquesta qüestió de la imaginació, l’objecte i el buit podem
fer referència a l’escola taoista. F. Cheng explica la relació entre buit i
creació així: “Gracias al vacío, a lo siempre abierto, el artista trasciende el
mimetismo estèril, y percibe su propia creación como algo que participa
cabalmente de la obra continuada de la creación” (pàg. 10)” Cheng, F. (1979), Vacío
y plenitud. El lenguaje de la pintura china.
L’espai que ocupa la cosa resta ocupat, i allà on hi ha la cosa, no hi ha concepte i la
creativitat no pot brullir. Aquí podem esmentar de nou la cita de Hegel i ens
podem preguntar sobre la relació entre objecte, angoixa i concepte.
————————————————————————————————————————
Per a la traducció en llengua catalana, m’he servit, a més de
diccionaris, també de la traducció en llengua castellana de Juan. Bauzá , tot i que jo
m’he cenyit només a allò que està transcrit. Els comentaris a la traducció, els
he fet mitjançant notes a peu de pàgina. En qualsevol cas, dono l’ enllaç a la transcripció anglesa abans esmentada .
La traducció és directa de l'anglès i ha estat supervisada per Tomàs Astorga
Pérez.