Paradís perdut és
un poema èpic d’inspiració bíblica que J. Milton va escriure al final de la
seva vida, després d’una activa carrera com a escriptor i polític, al servei de
Cromwell. Com a polític, J. Milton va lluitar contra la monarquia i va defensar la república, una posició ètica
en la qual l’esforç individual pren un lloc destacat. En aquest sentit, és
essencial fer esment quan de significant fou el concepte de llibertat[3]
per a J. Milton. Concepte que, alhora, fou el principal precepte de l’obra Paradís
perdut. Qüestió que escometia de manera precisa el
punt principal del Calvinisme: la noció de predestinació.
Cap al final del poema, al llibre IX, J.
Milton ens relata la Caiguda d’Adam i Eva i l’expulsió del Jardí de l’Edén. Els
versos 745-792 ens expliquen els dubtes d’Eva i la seva última decisió: menjar
el fruit prohibit de l’Arbre del Coneixement[4].
La resolució d’Eva és la mateixa resolució que la de J. Milton. Pren una
decisió en relació a la religió i la política: esdevé antimonàrquic i
antipredistinació. La caiguda revela que la determinació individual ( la
voluntat lliure) és l’única via disponible que tenim per aconseguir la
llibertat, tot i que aquesta confronta l’humanitat amb la mort.[5]
Però si la humanitat és condemnada a proveir-se per ella mateixa, sense
intervenció de Déu o Rei, aquesta conquesta individual esdevé més valuosa que
qualsevol altra rebuda passivament.[6]
Als versos finals, J. Milton expressa la forta
paradoxa a la qual la humanitat es veu confrontada en el moment que cadascú
pren la seva responsabilitat davant la vida, que un bé no conegut no és bé. [7]No
és més que perquè la mort estableix el límit, el final de la vida, que el
coneixement i les possibilitats per a cadascú són il·limitades. Si la mort és
un límit comparada amb la immortalitat del Paradís, el coneixement és immortal
comparat amb la mortal ignorància del Paradís, on tot és donat i el plaer del
cos és inconegut.[8]
Voraç
i insaciable, Eva menja amb delit i sense restriccions el límit de la mort[9]
i l’inlimitat desig de saber. Amb aquest acte, Eva enllaça mort i desig[10],
desig i coneixement, i guanya la llibertat i el progrés per a tota la
humanitat. Aquesta és la decisió de J. Milton quan decideix lluitar contra la
predestinació, perquè ni Déu ni Monarca
ni Altre posin límits al desig (de saber).
[1] Milton, J, El paradís perdut. Barcelona, editorial Alpha.
(1953) Traducció de J. Ma. Boix i
Selva. Els versos aquí citats són els d’aquesta
edició en català. N’indico la pàgina després de cada citació, atès que
els versos, a l’edició catalana, no
són numerats.
[3] “¿Què ens prohibeix, llavors, sinó conèixer?
// ¿Ens veda el bé i ens prohibeix ser savis?” (pàg. 324)
[4] “I he aquí el remei de tot, el fruit celeste, // formós als ulls i que
a tastar-lo invita, // i que té la virtut de
fer-te savi (pàg. 324)
[5] “¿Què temo, doncs? Millor: ¿què hauré de témer, si el és el bé i el
que és el mal ignoro, si ignoro Déu i Mort i llei i càstig?” (pàg. 324)
[6] “Jo tindré cura // cada matí de tu, i al so de càntics // i degudes
lloances cada dia // faré més lleu aquesta fèrtil càrrega // del teu brancam
atapeït, oferta lliurement a tothom” (`pàg. 325)
[7] “un bé desconegut no es té, o, tenint-lo, // si, amb tot, es
desconeix, no es té ben íntegre.” (pàg. 323)
[8] “Ens vam perdre molts goigs en
abstenir-nos // d’aquest fruti delitós, i, sols testant-lo, l’autèntic gust
hem conegut” (pàg, 333 )
[9] ”Voraçment n’engolí sense mesura, //i engolí mort sense saber-ho”
(pàg. 325)
[10] “jo extingida, // em moro de pensar-ho; ja no dubto: // Adam, amb mi
en la sort o els infortunis. //
L’estimo tant i tant, que amb ell suporto // totes les morts; sense ell,
viure no és viure.” (pàg.326)