Avui, amb la perspectiva històrica que tenim, sabem que la nostra època constitueix una manera d’ésser-en-un-món i que aquestes contingències que ens constitueixen, tot i ser variables, són les úniques lianes que tenim per crear vincles i societat. Sabem, també, que la veritat no és alguna cosa a descobrir, aliena a les nostres contingències, sinó que és a construir.
Ara bé, la problemàtica que es deriva d’aquest nou paradigma és com construir aquesta veritat i des de quins arguments. D’on emergeix la veritat o des d’on fer-la emergir.
En aquesta via, volem considerar les dues posicions de dos autors que han treballat aquesta construcció de la veritat: J. Habermas i R. Rorty, ja que si bé són autors que consideren que es pot assolir i devem assolir un món millor, no sols no hi ha acord de com aconseguir-ho sinó que a més consideren que en fer-ho d’una manera o d’una altra per a uns porta a un relativisme cínic, mentre que per a d’altres ens torna a portar a buscar fonaments disfressats, a més, d’epistemologia i ontologia, la qual cosa, vist d’aquesta vessant, tal com R. Rorty ho expressa, la filosofia hauria arribat a la seva fi, ja que els problemes dels homes no derivarien d’una mala definició del món, tal com expressa la filosofia analítica, ni molt menys per no saber usar adequadament els varis significats que pot tenir una paraula, com expressa J.Lacan. Què passa doncs amb el lèxic i les relacions d’aquest amb la veritat i la realitat?
La qüestió està en si les nostres societats continuen necessitant de fonaments, d’arguments d’autoritat, cosa a la qual s’ha dedicat la filosofia, o bé seria l’hermenèutica, la lectura de textos, com expressa Gadamer, la que substituiría la racionalitat epistemològica, que conclouria la via de la modernitat iniciada per la Il·lustració i Kant i seguida per Habermas.
Però què passa llavors amb els comportaments humans si no hi ha arguments d’autoritat: Si la identidad moral de una persona consiste en su ciudadanía en una comunidad liberal, el fomento de la frivolidad puede tener una finalidad moral. Después de todo, el compromiso moral no exige tomarse en serio todas las cuestiones que, por razones morales, se han tomado en serio nuestros conciudadanos. (...) En términos más generales, no deberíamos presumir que la estética es siempre enemiga de la moral. (pag. 263), en Rorty. Objetividad, relativismo y verdad.
Ara bé, la problemàtica que es deriva d’aquest nou paradigma és com construir aquesta veritat i des de quins arguments. D’on emergeix la veritat o des d’on fer-la emergir.
En aquesta via, volem considerar les dues posicions de dos autors que han treballat aquesta construcció de la veritat: J. Habermas i R. Rorty, ja que si bé són autors que consideren que es pot assolir i devem assolir un món millor, no sols no hi ha acord de com aconseguir-ho sinó que a més consideren que en fer-ho d’una manera o d’una altra per a uns porta a un relativisme cínic, mentre que per a d’altres ens torna a portar a buscar fonaments disfressats, a més, d’epistemologia i ontologia, la qual cosa, vist d’aquesta vessant, tal com R. Rorty ho expressa, la filosofia hauria arribat a la seva fi, ja que els problemes dels homes no derivarien d’una mala definició del món, tal com expressa la filosofia analítica, ni molt menys per no saber usar adequadament els varis significats que pot tenir una paraula, com expressa J.Lacan. Què passa doncs amb el lèxic i les relacions d’aquest amb la veritat i la realitat?
La qüestió està en si les nostres societats continuen necessitant de fonaments, d’arguments d’autoritat, cosa a la qual s’ha dedicat la filosofia, o bé seria l’hermenèutica, la lectura de textos, com expressa Gadamer, la que substituiría la racionalitat epistemològica, que conclouria la via de la modernitat iniciada per la Il·lustració i Kant i seguida per Habermas.
Però què passa llavors amb els comportaments humans si no hi ha arguments d’autoritat: Si la identidad moral de una persona consiste en su ciudadanía en una comunidad liberal, el fomento de la frivolidad puede tener una finalidad moral. Después de todo, el compromiso moral no exige tomarse en serio todas las cuestiones que, por razones morales, se han tomado en serio nuestros conciudadanos. (...) En términos más generales, no deberíamos presumir que la estética es siempre enemiga de la moral. (pag. 263), en Rorty. Objetividad, relativismo y verdad.